Joan Oliver, Anton Carbonell

Joan Oliver, escriptor exigent i intel·lectual compromès

“ENCARA SOM A LA TRINXERA I LES NOSTRES ARMES SÓN LES PARAULES”

Anton Carbonell

 

L’any 1980, Joan Oliver “Pere Quart” era homenatjat al teatre Romea per celebrar els seus vuitanta anys. No era possible, coneixent la personalitat de l’escriptor, que fos un acte convencional. I, efectivament, s’hi van aplegar escriptors, artistes, intel·lectuals, però també gent dels àmbits més diversos. Tothom era conscient que, en la figura de Joan Oliver, s’hi reunien unes qualitats i uns mèrits que eren dignes de ser reconeguts públicament. Es valorava el caràcter d’escriptor lliure i independent, autor d’una poesia que ell mateix qualificava de “protestatària i inconformista fins al sarcasme”: “Perquè el cert és que la lluita encara no ha acabat i temo que durarà massa temps”. I reblava aquestes paraules amb una expressió contundent del seu ideari, que continua sent ple de força i vigència: “Però, per dissort, encara som a la trinxera i les nostres armes són les paraules”.

És indubtable que Pere Quart és un dels nostres poetes clàssics, un autor que fa una aportació sòlida i memorable a la literatura catalana. Admira la seva contribució detonant i enriquidora a l’expressivitat de la nostra llengua. Però, com a bon autor clàssic, ens convida a llegir-lo i a deixar-nos interpel·lar per una obra que no ha perdut ni una engruna d’actualitat, ni de capacitat d’il·luminar críticament el món que ens envolta; de posar en evidència la necessitat de combatre “el frau, la impostura i la injustícia dels poderosos”. Perquè, en el fons, en l’obra de Joan Oliver, hi batega la preocupació i l’aposta pel millorament de la humanitat, per no deixar de creure, tot i el seu pessimisme lúcid, en la possibilitat d’assolir la condició “d’homes lliures i de catalans dignes”.

Antoni Turull va qualificar Pere Quart com a “poeta del nostre temps”. Es referia al fet d’haver viscut i sofert tota la història del segle XX: “a partir de la darrera monarquia de debò, passant per la primera dictadura, per la república, per la guerra d’agressió, per la derrota, per l’exili, fins al retorn a Catalunya, amb l’empresonament i vint-i-cinc anys i escaig de resistència, amb escorcolls policíacs, detencions i multes, i ara amb aquests anys decebedors del que podríem dir-ne democràcia oligàrquica”. En aquest sentit, resulta apassionant resseguir la trajectòria humana d’un escriptor que afronta el temps que li ha tocat de viure amb una capacitat de resposta moral, literària i intel·lectual de pedra picada. És la seva una actitud d’exigència i de compromís que, sobretot, esclata en el període de la República i de la Guerra Civil. I que es manté inalterable en els anys d’exili a Xile, en la postguerra franquista i en l’anomenada Transició espanyola.

Però si parlem d’exigència i compromís no podem obviar una referència concreta a la seva obra literària. Com va dir J.M. Castellet, la poesia de Pere Quart és “essencialment autobiogràfica”, “testimoni d’una peripècia personal inscrita en una aventura col·lectiva”. Si ens endinsem per aquest camí anirem a parar a una qüestió essencial en l’obra poètica  de Pere Quart: el poeta es retroba amb la seva col·lectivitat a través d’un procés d’identificació amb la seva llengua i de la voluntat de restituir a les paraules tota la capacitat expressiva i creativa. En el discurs d’agraïment del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Joan Oliver remarcava l’amor a la llengua: “una de les passions de la meva vida, una passió conflictiva i al capdavall tràgica, per tal com la parla és una amant que mai no es deixa posseir del tot”.

D’una adolescència rebel a la Colla de Sabadell

En l’intent de resseguir la trajectòria literària i intel·lectual de Joan Oliver (Sabadell, 1899 – Barcelona, 1986), cal partir d’un factor que no pot ser deixat de banda: era fill d’una de les famílies més riques de Sabadell. El seu besavi patern, Pere Oliver i Salt, gran terratinent, va fundar la Caixa d’Estalvis de Sabadell, mentre que el seu avi matern, Joan Sallarès i Pla, va ser una de les personalitats sabadellenques més il·lustres, destacat industrial del tèxtil i polític conservador. Enmig d’una vida acomodada, van transcórrer els primers anys de l’escriptor, com ell mateix recordava: “el meu món llavors era la meva família, el jardí de casa i els escolapis”.Quan tenia quinze anys, es produeix una anècdota reveladora, que el poeta evoca des de la vellesa. Es tracta d’una trapelleria considerable (en voler contradir que era l’alumne aviciat pel mestre, va començar a llençar per la finestra tots els tinters de vidre de cada pupitre), que fa seva amb la intenció d’“iniciar i promoure una “revolta””. El més significatiu del cas és la lectura que en fa: “Et conto aquesta acció perquè va ser la meva primera protesta contra els privilegis de la burgesia”.

És en el període de la Dictadura de Primo de Rivera quan es comença a manifestar la personalitat literària i intel·lectual d’Oliver. Amb la Colla o Grup de Sabadell (que els sabadellencs anomenaven com a “Coro” de Santa Rita) i amb la companyia, sobretot, de Francesc Trabal i Armand Obiols, desplega un activisme important a través de les pàgines del Diari de Sabadell. Miquel Bach ens ho explica: “La Redacció, a poc a poc, es convertí en llur centre d’operacions i ajudà a cohesionar el grup, n’assegurà la continuïtat i, el que és més important, donà una dimensió cultural i literària a una sèrie d’activitats que, d’altra manera, no haurien passat de ser atzagaiades de joves desvagats, com més o menys les ha definides algun testimoni-protagonista de l’època, basant-se en una rica tradició sabadellenca de la plagasitat i l’estirabot públics.”.

Existeix un anecdotari abundós i prou conegut de les provocacions de la Colla de Sabadell que, en el fons, davant d’una “ciutat atrafegada i sorruda, trista i rica”, intentaven “remoure tanta monotonia”. Però, paradoxalment, era la mateixa Colla la que estava al darrere d’iniciatives culturals ciutadanes com l’Associació de Música. Oliver signava el seu primer article al Diari de Sabadell (“Pàtria i cultura”, 16 de setembre de 1923), que va patir el llapis vermell de la censura. Apareix immediatament després que Primo de Rivera es proclami dictador, i, de fet, és una crida al redreçament cultural com una obligació patriòtica davant l’amenaça de la dictadura militar. La voluntat programàtica que expressa l’article allunya el jove Oliver d’una imatge de frivolitat.

Entre el setembre de 1926 i el gener de 1928, Joan Oliver signa una secció (“Degotís”) al Diari, amb el pseudònim de Pere Quart. Són, sobretot, unes proses breus, que es refereixen a l’actualitat i donen mesura d’un escriptor que sap combinar la ironia continguda apresa en Josep Carner i la força expressiva de la llengua. Així, el 13 d’octubre de 1926 apareix el “degotís” següent: “Molts marits es pensen ésser fidelment adorats, pel fet de que llurs mullers són unes incomparables cuineres”. Com serà habitual a partir d’ara, Joan Oliver juga amb el llenguatge i ens fa entrar en la multiplicitat de sentits de la bona literatura.

En aquesta època de la Colla de Sabadell, l’escriptor inicia, amb pas ferm, el seu camí com a poeta. Ja s’havia revelat, amb divuit anys, amb“Estival” (juliol, 1918), el seu primer poema publicat al Diari de Sabadell. Va ser premiat als Jocs Florals de Sabadell, organitzats per la Joventut Catòlica.

I per acabar de trencar el tòpic de lleugeresa i superficialitat que, per a alguns, tenia la Colla de Sabadell sols cal evocar el berenar fundacional de les Edicions La Mirada al Marquet de les Roques (un espectacular casalot-castell d’estil modernista, propietat de la família Oliver, dins del terme de Sant Llorenç Savall), la tardor de 1924. La trobada va aplegar Josep Carner, Guerau de Liost i Carles Riba, com a suport il·lustre del projecte, i els capdavanters de la Colla de Sabadell, Obiols, Oliver i Trabal. Joan Oliver era molt conscient de l’aportació cultural d’aquestes edicions i en va esdevenir inspirador i promotor.

Una tragèdia a Lil·liput és el primer llibre de Joan Oliver publicat a les Edicions La Mirada (1928). Aplega un conjunt de narracions, algunes de les quals havien estat publicades al Diari de Sabadell. El llibre va comptar amb un pròleg no gaire conegut del poeta Carles Riba, que defineix Joan Oliver com un narrador amb una veu pròpia i amb un humorisme “a la sabadellenca”.

L’entusiasme creatiu, cultural i polític de l’etapa republicana

Amb l’arribada de la República, el protagonisme de la política és absolut. Precisament, amb la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera, Francesc Trabal ja havia expressat la temença “…que la política no ens faci perdre el llegir!,… que la política no ens faci perdre l’escriure!”. Tanmateix, tot i l’eufòria del moment, el Diari de Sabadell, sota la direcció d’Oliver, primer, i de Trabal, després, no deixa d’oferir tant informació com opinió política, tant notícies culturals com pàgines literàries.

Instal·lat de manera fixa a Barcelona des de l’any 1926, Oliver comença una etapa intel·lectual fecunda i un activisme cultural i polític al servei de les noves circumstàncies. Aconsellat per Armand Obiols, prepara l’edició de Les decapitacions. El publica l’any 1934 amb el pseudònim de Pere Quart, que adoptarà a partir d’ara per als llibres de poesia. No es pot oblidar que aquest llibre es correspon amb una etapa d’un Oliver molt crític amb els primers passos de la República i l’acceptació d’un Estatut d’Autonomia mutilat. Els versos inicials de la primera de les “decapitacions” són molt significatius: “Estels inútils, inútil campana // Temps mutilat. Negra nit / Oratjosa, cendrosa, oliosa, porosa”. Després, les referències a Mussolini i a Hitler (en un llibre publicat l’any 1934!) són indicatives de la lucidesa d’un poeta que veu com la barbàrie està a punt d’irrompre a Europa.

Precisament, en aquests anys és quan es dóna a conèixer com a dramaturg amb l’estrena professional de Cataclisme (1935). A partir d’aquest moment és quan comença a agafar forma el seu projecte de convertir-se en un autor teatral amb projecció pública. El període de preguerra, com diu Miquel M. Gibert,  “es caracteritza per un conjunt dramàtic –vuit peces– en què Oliver analitza el matrimoni i la família burgesa des d’un punt de vista crític i recorrent a diverses formes de la comèdia burgesa”. L’obra més sòlida d’aquesta etapa és Allò que tal vegada s’esdevingué (1936). Però no s’ha de menystenir El 30 d’abril (1936), una obra que recull tant una anàlisi moral i social com una incursió en el teatre polític; és una autèntica opereta sense música en què conviuen el to lleuger i un humor mesuradament punyent. Resulta molt indicatiu de la posició política d’Oliver que un personatge d’aquesta obra (el rei d’una monarquia catalana independent!) de l’any 1936 digui les paraules següents: “La guerra és sang, la guerra és extermini i llàgrimes amargues. La flor del jovent hi deixa la pell; la guerra sega totes les esperances i desfà totes les il·lusions; delma les llars i empobreix els pobles! (Tràgic.) Bombes, gasos asfixiants, metralla, bales dum-dum, els més vils productes de la ciència satànica al servei de l’odi fratricida”.

L’experiència de la Guerra Civil

Fins a l’esclat de la Guerra Civil, Oliver havia estat simpatitzant, com tants escriptors, d’Acció Catalana, partit catalanista liberal; encara que en tot moment va mantenir una actitud crítica i rebel. Però, a partir de la revolució del juliol del 36, adopta una postura clara a favor de la República i de la Generalitat de Catalunya. Tot i que pertany per naixement a l’alta burgesia i sap que hi ha el perill de ser “ajusticiat” per la violència anarquista, decideix de no fugir (com sí havien fet els seus germans Antoni i Justa) i, amb altres republicans, funda l’Agrupació d’Escriptors Catalans (1937), que presideix perquè les primeres figures de la intel·lectualitat del país no volen comprometre’s. Antoni Turull ha detallat l’activisme revolucionari de Joan Oliver durant aquest temps revoltat: “Tot seguit s’ha d’encarar amb un escamot armat de la FAI però ell i Francesc Trabal aconsegueixen que l’Agrupació sigui reconeguda per la UGT i quedi establerta al palau Robert. […] Escriu cançons de guerra i la lletra de l’himne de l’Exèrcit popular català. Des d’aleshores Pere Quart emprèn una tasca revolucionària que no abandonarà mai, i que podrà realizar obertament fins a l’exili. Aquests anys de la guerra civil, a la qual ell qualifica de guerra d’agressió, són el període de plenitud de la seva vida, car pot conjugar i conjuga ideologia i acció.”

L’etapa de la Guerra Civil és, també, d’una remarcable creativitat literària. Edita l’Oda a Barcelona (1936), que no té res de complaent: “Malfia’t de la història. / Somnia-la i refés-la.”. I, en el pol oposat,el seu reconegut Bestiari (1937), que ell mateix qualifica de “mostra de poesia epigramàtica aplicada en fred sobre diverses bèsties i un vegetal”; i de ser escrita “sota el signe d’una inconfessable frivolitat”. Tanmateix, l’obra recull algun dels poemes més populars de Pere Quart, com “Vaca suïssa”: “Temps era temps hi hagué una vaca cega: / jo sóc la vaca de la mala llet!”.

Però la seva implicació política en la revolució el porta a escriure poesia i teatre de guerra. Pel que fa a la poesia, Helena Mesalles n’ha destacat el següent: “L’equilibri entre la novetat i la tradició és una de les característiques de la seva poesia de guerra, que es mou entre la contingència del moment i la necessitat de continuïtat amb la tradició literària anterior, ja sigui culta, com en el cas de l’Oda a Barcelona, o bé popular, com reflecteix l’ús del romanç a “Terol” o la recreació de la cançó popular “Els tres tambors” al poema “El més petit de tots”. Amb aquests poemes, tots ells àmpliament difosos pel Comissariat de Propaganda a través de fulls volants o d’antologies adreçades als soldats del front, Pere Quart esdevé un escriptor compromès en la lluita contra el feixisme per la supervivència de Catalunya.”

Enmig del trasbals de la guerra, Joan Oliver té el mèrit d’haver escrit la millor obra teatral sobre el conflicte i la revolució: La fam, estrenada el 15 de juny de 1938 i guardonada amb el Premi del Teatre Català de la Comèdia. Com ha senyalat Francesc Foguet: “La fam emmiralla el procés revolucionari en Samsó, un home primari i cínic que, amb la seva actitud, fa trontollar tots els apriorismes i les ortodòxies dels qui el ronden. La força instintiva de Samsó pren, en moments crucials, les regnes de la revolució davant de la covardia i manca de coratge de Nel, que es mostra incapaç de liderar la resistència armada contra l’alçament facciós. […] El nou ordre revolucionari troba també en Samsó un element dissonant, ja que la seva indisciplina i la seva indolència proverbials desemmascaren els càrrecs directius que s’aprofiten de la revolució”. El personatge de Samsó té tanta força teatral i representativa que mereixeria esdevenir una figura emblemàtica del teatre clàssic català.

Més enllà de la faceta  revolucionària, Joan Oliver no va deixar de servir el govern de la Generalitat des de diverses instàncies. A part de presidir l’Agrupació d’Escriptors Catalans i de contribuir de manera activa a la fundació de la Institució de les Lletres Catalanes (1937), esdevé cap de publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat (1936) i va ser un dels organitzadors de les Biblioteques del Front (1938).

L’exili a França i a Xile

Francesc Trabal, membre del Comité directiu del PEN Centre Català i secretari de la Institució de les Lletres Catalanes, envia una carta-informe a Hermon Ould, Secretari General i Tresorer del PEN Club a Londres, explicant-li la penosa situació dels escriptors catalans exiliats a França en aquell hivern de l’any 1939. Pel que fa a Oliver, Trabal hi descriu les perspectives de l’escriptor poc després de passar la frontera: 

Il est a Toulouse chez une cousine ou il est logé et il peut manger, pour le moment. Il a des difficultés pour etre habillé, etc. Il pourrait etre fixé en France ou, encore mieux pour lui, ceux sont ses desires, en Amerique du Sud. Il fait des pieces de theatre, et il a l’espoir que s’il peut arriver en Amerique il pourra donner les traductions castillanes de ses oeuvres plus fameuses. Il y a là-bas la troupe de Margarida Xirgu et aussi d’autres compagnies espagnoles et sans doute on pourrait l’aider ou jouer simplement ses pièces. En France c’est plus difficile.”

Una sèrie de cartes d’Oliver a Trabal expliquen la situació de l’escriptor en aquells primers moments de l’exili a França. Primer, a Toulouse (“Barcelona era un fangar / pro Toulouse és una bassa”) i, després, als castells de Roissy-en-Brie i de Saint Cyr-sur-Morin. També trobem, en aquestes cartes, l’esperança d’un futur millor en terres xilenes: “Respecte a això que dius de la destinació de cadascun de nosaltres, he de dir-te la meva opinió, prefereixo anar a Amèrica encara que sigui sense una seguretat absoluta de tenir feina allà. […] Trobarem una situació, petita o gran, no FALLA! Ja tornarem. Es pot fer periodisme, teatre –hi ha la Xirgu–, conferències, ràdio, llibreries, publicitat comercial, etc.”.

Des de “terres de França”, Pere Quart escriu a París, el 2 de desembre de 1939, la primera versió de les “Corrandes d’exili”. Arribat a Xile, la publicarà a la revista Germanor el gener de 1940. El poema serà, finalment, incorporat al seu llibre Saló de tardor l’any 1947, editat a Santiago de Xile poc abans que el poeta retornés a Catalunya. La versió de 1939 difereix sensiblement de la més coneguda i popularitzada de 1947, sobretot pel que fa a l’estrofa final: “Venceren perquè eren forts / i cruels sense recança. / Com marciren els teus llors / i esfondraren ta esperança! / Catalunya, fera mansa, /  calla i plora tes dissorts: / plorant pensa en els teus morts / i callant en la venjança.”. Com ha dit Maria Campillo, aquests versos del 1939 encobreixen “púdicament l’expressió física que poden provocar algunes formes de la pèrdua” i que Pere Quart expressarà en la versió de 1947: “Perquè ens perdoni la guerra, / que l’ensagna, que l’esguerra, / abans de passar la ratlla, / m’ajec i beso la terra / i l’acarono amb l’espatlla”.

Joan Oliver dirigeix la revista literària Germanor l’any 1940. Hi escrivia la secció fixa “L’hora de les bruixes”. Va dedicar-se a feines ben diverses per guanyar-se la vida: un negoci de vins i un altre de venda de sabates. L’any 1942, l’Ambaixada britànica li encarrega un programa radiofònic, “Las guerrillas del aire”, una mena de serial dedicat a enaltir la lluita contra Hitler i el nazisme. L’any 1947, Joan Oliver i Xavier Benguerel fundaven l’editorial El Pi de les Tres Branques, en la qual es publicà el llibre de poemes Saló de tardor de Pere Quart, amb il·lustracions de Roser Bru. De les seves col·laboracions a Germanor, se’n desprèn una actitud militant en la lluita per recuperar les llibertats de Catalunya. Precisament, en un editorial atribuït a Joan Oliver (març-abril 1943), es refereix al paper que han de jugar els catalans d’Amèrica en aquestes circumstàncies: “a nosaltres pertoca la missió de conservar en la seva puresa màxima l’instrument d’expressió del nostre esperit nacional, la llengua catalana, amb la institució d’òrgans de cultura que el dia de demà seran el preciós testimoni de la nostra voluntat i del nostre esforç de ciutadans conscients de llur responsabilitat davant la pàtria transitòriament emmudida”.

Hi ha dos fets puntuals que pesen en l’ànim de Joan Oliver en el moment de plantejar-se el retorn a Catalunya. D’una banda, sent la llunyania de la seva muller, Conxita Riera, que havia retornat a Barcelona l’agost de l’any 1947. De l’altra, el trencament de l’amistat amb Francesc Trabal, l’amic i company d’aventures de la Colla de Sabadell: “Durant gairebé trenta anys en Trabal fou per a mi un amic entranyable, un company de totes les hores, un germà d’elecció. Tanmateix, en el nostre exili americà sorgí entre ell i jo, poc abans del meu retorn a Catalunya, una discrepància profunda. En Trabal creia fermament, apassionadament, que el meu retorn, vistes les circumstàncies que encara perduren, era una mena de traïció. Jo pensava tot el contrari: calia retornar al més aviat possible, ja havia tardat massa a fer-ho. El nostre comiat fou penosíssim, duríssim. Inútilment, desesperadament, vaig intentar d’assuavir la seva actitud irreductible. Ens separàrem sense una abraçada, sense una estreta de mà, però tots dos teníem els ulls humitejats”.

Retorn a Catalunya

L’episodi del retorn de Joan Oliver a Catalunya té un factor fonamental en l’enyorança del país i, sobretot, de la seva estimada muller Conette (Conxita Riera), a qui troba molt a faltar. Però, també, hi ha la temença de trobar a Barcelona un actitud hostil per part del franquisme. Sap que durant la seva estada a Xile ha tingut una actuació “antipenques” (una manera oliveriana de dir antifranquista). En una carta a Conxita Riera del 17 de setembre de 1947, des de Santiago de Xile, li explica la situació: “No és que m’arrepenteixi de res del que he fet i he dit, però, posades les coses tal com estan i amb les ganes folles que tinc de reunir-me amb tu, estic disposat a passar per alt totes les incomoditats i perills de revolució i de guerra. […] Si per a venir em cal fer algun acte indigne, vergonyós, humiliant, aleshores no tinc més remei que renunciar-hi, no et sembla? […] Jo no vull actuar políticament, perquè no ho he fet mai. Em limitaré, si vinc, a fer catalanitat neta i pelada, dintre les possibilitats, com fa el Riba.”.

Les cartes creuades entre Carles Riba i Joan Oliver són un document extraordinari de la situació de la resistència interior dels escriptors catalans davant de la dictadura franquista. Saben que no tot està perdut si es mantenen ferms en les seves conviccions a favor de la cultura catalana. I, per això, el poeta Riba insisteix en la necessitat que tornin els exiliats per integrar-se en un projecte comú per plantar cara al desastre col·lectiu. És molt emotiu llegir com Oliver, a banda de les raons personals que addueix per al retorn, se sent commogut per la crida de Riba:“Tinc moltes ganes de tornar a Barcelona. Les vostres paraules d’encoratjament gairebé m’han convençut. No em faig il·lusions sobre el que m’espera i si dono aquest pas ho faré amb la plena consciència que he de trobar coses poc agradables. Però estic realment cansat de l’exili i no em fa res córrer el risc de tenir un desengany, que serà compensat per altres satisfaccions. […] Fóra ben trist que després de nou anys d’allunyament, anés a caure a la gola del germà llop, etc. Tampoc fóra escaient que a aquestes altures fos indispensable fer algun acte de submissió, acatament o reconeixement. O de contrició. Jo sóc el mateix de sempre.” (Santiago de Xile, 7 d’octubre del 1947).

Ja en el viatge de retorn a bord del Vinland, escriu una carta a Riba des del Golf de Panamà el 2 de febrer de 1948: “¿Cal que us digui que els vostres encoratjaments han estat decisius per al meu retorn? Vagi com vagi la cosa, sempre més us agrairé el vostre cordial interès i el desig que mostreu de la meva companyia. “Serem un més”, dieu. Tant de bo! Ser un més, en aquest cas, és massa. Prou m’acontentaré d’estar novament a la meva terra i entre vosaltres.”.

El retrobament amb el país envilit i irreconeixible de la postguerra és per a Oliver un trasbals considerable. Torna quan encara es menjava pa negre, la misèria campa per arreu; aviat sabrà que el patrimoni familiar s’ha arruïnat: “En tornar a Barcelona vaig estar malalt. Vaig tenir allò que els pagesos en diuen “un cop de sangs”. No estava per a veure ningú. Per uns dies vaig tenir la impressió terrible que m’havia equivocat sense remissió. Sense retorn, saps? El poc que havia vist de la ciutat em va causar una tristesa immensa. Barcelona era una cosa tronada, embrutida, com una roba bona però usada fins a l’abús; i, és clar, desnaturalitzada.” (carta a Xavier Benguerel, 15 d’abril de 1948).

Anys després publicarà un altre llibre important de la seva poesia, Terra de naufragis (1956), que reflecteix la Catalunya de la postguerra que trobarà i les tragèdies personals que li tocarà viure, com la mort de la seva dona que el deixarà estamordit. Tal com remarca Helena Mesalles: “Aquest recull poètic, probablement el més desolat, reflecteix la crisi de la dignitat col·lectiva i també personal: l’empresonament un cop retornat al país, les dissorts familiars (la mort de la seva dona, Conxita Riera, i la de la mare), les dificultats econòmiques (agreujades pel descobriment del malbaratament de la hisenda familiar) i el buit que se li fa en determinats medis literaris se sumen a la situació de desballestament general del país […]”.

Enmig dels desastres, va prenent consciència que no pot mantenir-se al marge de les circumstàcies personals i col·lectives. Tot i que havia manifestat el seu desig d’exercir una “catalanitat neta i pelada dintre les possibilitats”, el revolta la situació de la llengua i creu que cal actuar: “Escolta Xavier. Tot això és tan pobre, que val la pena que entre tots feu alguna cosa per donar-hi volum. Els de fora han de col·laborar en tot en el de dins. Entre tots potser ho podrem arrodonir una mica. Saps com malmena l’idioma la gent! N’estic esgarrifat. El nostre poble és tronat, creu-me. I la principal causa és aquesta: no disposem d’una llengua; parlem amb una impuresa repugnant. I és clar, no en tenen consciència. La corrupció de la llengua parlada avança amb una velocitat de bòlid. Sense premsa, sense llibre barat, sense escola, sobretot, ningú no té punts de referència. El poble català és el que parla d’una manera més bàrbara entre tots els del món.”(Carta a Xavier Benguerel, 22 de juny de 1948).

L’any 1949 es publica Poesia de Pere Quart, un volum que recull els tres llibres de poesia del poeta. El pròleg l’havia de fer Marià Manent, però en una carta del 15 de setembre de 1949 li comenta, sembla que referit a alguns poemes de Saló de tardor, el següent: “Per principi, no sabria prologar un llibre el fons del qual (és a dir, el seu aspecte moral, religiós, etc.) no meresqués la meva total aquiescència. I en el vostre recull, tan important, tan personal en el conjunt de la poesia catalana, hi ha un parell de poemes als quals no sabria donar la necessària aquiescència que us dic… Em doldria molt que us enfadéssiu per la meva sinceritat. Literàriament és un llibre admirable; us heu anticipat a uns corrents poètics que són avui actualíssims, especialment a França. I quin domini del vers i de la llengua!”

En el pròleg que escriu, finalment, Joan Oliver respon, com a Pere Quart, als escrúpols morals que li plantejava Marià Manent: “No vull cloure aquestes notes –probable escàndol de poetes angèlics– sense referir-me ni que sigui brevíssimament a l’humor d’aquest poeta, un humor que, a despit de les aparences, mai no hauria de ser acusat de gratuït, per tal com obeeix a una llei entranyada en el seu caràcter. Pere Quart planta cara com pot a les idees negres que el ronden i prova de combatre l’angoixa que l’afeixuga: a la seva manera fa la guerra al pecat i al desordre. El joc esdevé finalment trist i desesperat. La facècia o la paradoxa, amorals i cruels, denuncien, amb modèstia i ràbia disfressada, aspectes variats del fracàs universal”.

La resistència cultural i política sota el franquisme

En un registre domiciliari a la casa de Joan Oliver, el 7 de març de 1949, els policies li  trobaren l’escrit “Pessebre polític”, que indignà considerablement les autoritats policials i governatives. Xavier Benguerel, sense ser conscient del que feia, adjuntà una còpia mecanoscrita d’aquest text en una llarga carta, datada a Santiago de Xile el 28 de setembre de 1948, que fou interceptada per la policía. A “Pessebre polític”, Joan Oliver expressava sense embuts  una sàtira del règim franquista i de les complicitats que hi tenia l’Església oficial del nacional-catolicisme. L’escriptor ja havia patit diversos registres policials. I se n’havia sortit, sense deixar de fer-ne broma amb el seu amic Benguerel: “A causa d’un moviment inspirat per sentiments precautoris, dimanats d’unes certes invasions bofiatístiques de la llar, van ser retirats dels espais immediats diversos papirus d’aparença criminosa” (carta a Xavier Benguerel, 22 de juny de 1948).

Oliver va ser detingut i va ingressar a la Model de Barcelona el 12 de març de 1949 per complir-hi quinze dies d’arrest major. Finalment, hi estigué només deu dies. En una carta a Benguerel, poc després de sortir de la presó, Oliver li explicava amb ironia mordaç la temporada que havia estat “reclòs en una clínica” a causa del “dictamen mèdic” que l’amic li havia enviat i que el “metge” que el visità a les dues de la matinada trobà remenant-li els papers: “He estat una temporada reclòs en una clínica –en el sentit pejoratiu del mot, s’entén– per tal que em practiquessin, no sé si em comprens, una lenta operació incruenta i altres coses semblants. M’ha estat impossible escriure, mentrestant, ni he vist, sinó molt indirectament, la llum del dia. Ara ja estic bo i m’he reintegrat a casa. […] De totes maneres el metge de la clínica es va portar molt bé amb la meva persona. Hi havia molta, molta gent i no es podia atendre a tothom. Però jo vaig tenir, al cap d’uns dies, una bona cambra. A més, ara hi ha el costum d’aplicar-te l’anestèsia així, de qualsevol manera i a vegades amb mètodes contundents. En vaig veure molts casos. A mi m’ho van fer amb tots els miraments que són possibles en “aitals” circumstàncies. […]” (Carta a Xavier Benguerel, 27 de març de 1949)

Un altre fet important de l’activisme antifranquista de Joan Oliver és la participació destacada al Primer Festival Popular de Poesia Catalana, que tingué lloc al Gran Price de Barcelona el 25 d’abril de 1970. També ho és la seva presència en la tancada al monestir de Montserrat del 12 de desembre de 1970. Els diversos informes policials sobre el Primer Festival Popular de Poesia Catalana coincideixen a destacar, amb més o menys irritació, el contingut polític catalanista i antifranquista de l’acte i, molt en especial, la intervenció que hi tingué Pere Quart. Com apunta Francesc Foguet: “Els  informadors de la policia “posaren èmfasi en la dimensió política que prengué l’acte, amb crits continuats a favor de la «Llibertat» i l’«Amnistia», i també en el protagonisme que hi tingué Joan Oliver, el qual, després de llegir les «Corrandes d’exili», encoratjà entusiàsticament el públic perquè continués cridant «Llibertat». Si amb això no n’hi havia prou per treure la son de les orelles dels informadors franquistes, el mateix Oliver clogué l’acte amb un discurs abrandat en què, sortint-se del guió aprovat per la censura, agraí als assistents que haguessin corejat eslògans polítics aŀlusius i defensà que els poetes es posaven al servei del poble en la lluita per la llibertat. El públic va retre a Pere Quart, en compensació, «el més fervorós i sincer homenatge», […]”.

Vacances pagades és una obra poètica fonamental de Pere Quart que neix, en part, del contacte de l’escriptor amb el món universitari compromès amb la lluita antifranquista. El poeta s’adherí a cartes i manifestos públics de protesta o a actes d’homenatge i va atendre  les diverses sol·licituds dels col·lectius d’estudiants (catalans o espanyols). A conseqüència d’aquesta presa de partit, fou detingut diverses vegades i patí sancions i multes governatives en més d’una ocasió. Com ha subratllat Helena Mesalles: “De fet es produeix una mena de simbiosi: Pere Quart troba un públic amatent a la seva obra, que esdevindrà juntament amb la de Salvador Espriu una de les més importants durant la dècada dels seixanta, mentre que els joves promouen Vacances pagades (1959) com a model per a la nova poesia que proposaven: el realisme històric”. Entre tantes composicions destacables, “Cobles del temps” (“Cantaria, si pogués /  la cançó del temps i el lloc / que ara em toquen.”) i  “Ària del diumenge” (“El cordó, mare, entre tu i jo, / vint-i-dos anys que el van tallar; / però aquesta mala llet / de qui vols que la tingui? / Sí, prou que ho veig: tu ets mansa i resignada, / respectuosa amb els poders / –els coneguessis, els poders!–, / però vés a saber: potser algun rebesavi / que anava amb en Joan de Serrallonga!”) han esdevingut alguns dels poemes memorables i representatius d’un llibre essencial de la poesia catalana del segle XX.

Armat amb la seva poesia satírica, Pere Quart va lliurar una lluita literària contra la dictadura franquista. Una mostra brillant d’aquest tipus de poesia és la llarga composició satírica “R.S.P.” que va dedicar a la mort del dictador Franco: “Entre tantes injustícies / com al món han succeït, / no n’hem vist cap com aquesta: / el Gran Porc ha mort al llit! // Ell va ser el Cap Terrorista / d’una guerra criminal / contra un Estat democràtic, / contra un poble liberal. // L’ajudà tota la púrria / des de fora i des de dins: / Hitler, Salazar, Benito, / en March, bisbes i botxins! // Quants ultratges, Catalunya! / Quina ràbia! Quants paranys! / El seu fètid despotisme / ha durat trenta-cinc anys! // […]//  I uns mitrats sense vergonya, / els gendarmes més podrits / i els ministres amb més ronya / n’enterraran la carronya /  a la Vall dels Malparits!”

Entre el teatre i la poesia: de Joan Oliver a Pere Quart

L’any 1969 Joan Oliver fa setanta anys i és un moment dolç de la seva trajectòria com a escriptor. Francesc Vallverdú el qualifica com “un dels poetes més importants del nostre segle XX” i destaca el paper fonamental que ha jugat en el terreny teatral i en el de la prosa narrativa i periodística. La revista Serra d’Or li dedica un homenatge: “Joan Oliver, 70 anys de joventut”; amb articles de Joan Triadú, Joan Fuster, J. M. Castellet, Joaquim Molas i Jordi Carbonell. També, es publica el llibre De Joan Oliver a Pere Quart, que és presentat com a “primer estudi de conjunt sobre l’obra d’un poeta i escriptor d’interès excepcional, on tots els aspectes importants són analitzats i valorats a partir d’un pla rigorós”. En el llibre, s’hi recullen articles de Josep Ferrater Mora, Baltasar Porcel, Francesc Vallverdú, Lluís Izquierdo, J. M. Castellet, Feliu Formosa i Joaquim Molas. L’any següent, 1970, Joan Oliver rep el reconeixement màxim amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Se subratlla que és “la persona que més i millor representa una postura artística, intel·lectual i cívica, una postura humana de primera magnitud”.

Tot i que, al llarg dels anys 50, s’implica intensament en la vida teatral i realitza Ball robat (1954), una obra que ha esdevingut un clàssic del teatre català, Oliver no se sent prou esperonat per continuar la seva producció dramàtica. En una entrevista amb Montserrat Roig, arriba a una conclusió dràstica i definitiva: “Com a autor teatral, em veig com un dramaturg frustrat, esberlat. Jo ho tenia molt ben preparat, m’havia preparat per a ser director i autor i crec que ho hauria aconseguit si haguéssim guanyat la guerra. En tornar aquí, l’espectacle era desolador. Malgrat això, vaig escriure tres o quatre comèdies, es van representar en funció única. Naturalment, amb molt bona fe, per part dels amateurs, però d’una manera que a mi no em satisfeia pas gens.”. I, tanmateix, Ball robat és un text fonamental, amb personatges complexos que deixen petjada i amb una capacitat de donar testimoni crític de la institució matrimonial i de les relacions humanes.

L’obra poètica de Pere Quart es consolida amb llibres com Circumstàncies (1968), Quatre mil mots (1977) i Poesia empírica (1981). Com ell mateix afirma, practica una poesia “nua de tota esplendor”, “quasi pamflets ritmats” per reflexionar sobre “certes realitats circumdants, sobre l’home actual, sobre ell mateix”. I evoluciona cap a una poesia “sentenciosa, definitòria, moral”, que confirma el seu escepticisme i el que Pere Quart anomena “les seves copioses discrepàncies i incompatibilitata amb el temps i el lloc que li han tocat a la rifa general”. Com ha dit J. M. Castellet, “l’originalitat d’aquesta obra en el marc de la poesia catalana contemporània és probablement conseqüència de l’estret lligam que hi ha entre la poesia i la vida del poeta: volem dir, i això ens sembla el més característic de l’aportació de Pere Quart, que la seva és una poesia d’una conscient espontaneïtat verbal, valgui la paradoxa, en la qual l’elaboració cultural –a diferència de Riba o Espriu- és només l’excipient mínim necessari per tal de facilitar la coherència externa del producte poema”.

Hi ha poemes de Circumstàncies, com “Poble meu”, que han convertit els seus versos en veritables proclames: “Encara heu d’aprendre la força del nombre! / La implacable eficàcia d’un no / just, compacte i unànime! // Arrenqueu-vos la bena”. O, en el mateix llibre, paradoxalment, una evocació de la infantesa com es planteja a “Edat antiga”, que acaba esdevenint una anàlisi emocionada d’uns anys que van ser “un assaig insabut de pàtria venturosa”. També, a Quatre mil mots, retrobem el Pere Quart lúcid i sentenciós al poema “Llenguatges i paraula”: “La paraula deslliura els ignorants, / comencen els amors amb la paraula, / les paraules menyscaben els tirans.”. I a Poesia empírica sentim la veu atronadora del poeta a “Contra el consentiment”: “Contra déus, mestres, filisteus, estetes, / pires, patíbuls, glavis, metralletes!”.

Pere Quart, poeta del nostre temps

Antoni Turull va escriure un dels llibres de referència sobre la poesia de Pere Quart i el va titular Pere Quart, poeta del nostre temps. I ho argumentava en les últimes paraules de la seva obra, després de remarcar el “currículum” d’un escriptor que va viure intensament el segle XX, elaborant un retrat precís i contundent de la seva figura: “home d’una lucidesa gairebé malaltissa de tan aguda, escriu versos afeixugat per una experiència negativa, que el decanta al pessimisme, propensió que, com diu ell, és una assegurança contra successives i, segons sembla, implacables decepcions. Però amb tot, resisteix i es defensa amb la paraula irònica i sarcàstica”.

Tot i la decepció de Joan Oliver davant de l’anomenada transició espanyola, no va deixar mai de comprometre’s políticament. Sempre insistia que no havia votat la Constitució i que creia que els partits polítics catalans havien claudicat tal com ho havien fet amb l’estatut del 32. Amb 80 anys s’entusiasma amb la campanya electoral al Parlament de Catalunya del 1980. Va com a darrer de la llista (encapçalada per Jordi Carbonell) de Nacionalistes d’Esquerra per Barcelona, al costat de Josep M. Espinàs, Santi Vilanova o Maria-Mercè Marçal. En una carta a Antoni Turull, Oliver li explica la seva participació activa en la cursa electoral: “Jo vaig participar en diversos actes públics (a Barcelona, a Sabadell, a Vic) però només amb la veu a base de cintes magnetofòniques. També vaig escriure una auca de 144 versots amb dibuixos de Tísner; ens fotem de tot déu amb pinzellades força gruixudes contra els homes i els partits que dient-se nacionalistes són tributaris de Madrid de manera més o menys vergonyant. He sortit als diaris (entrevistes, declaracions), he rebut moltes visites. En un mot: la meva pau ha estat sotraguejada de debò. Hem perdut (això prou que ho sabíem), però et dic que els nostres vots han estat els únics autèntics, conscients i la immensa majoria de gent de 18 a 25 anys. Com ja fa seixanta-cinc anys que vaig amb els que perden, la derrota no m’ha vingut de nou, però encara tinc l’esperança de creure que aquest partit pot créixer i constituir un contrapès a les vergonyoses claudicacions i servilismes de la burgesia, dels soidisants socialistes, dels soidisants comunistes, dels que es diuen d’esquerra i són uns fastigosos burgesos i encara de via estreta”.

Les relacions de Joan Oliver amb els polítics catalans van ser difícils i conflictives. L’actitud del poeta-profeta, com diu Ignasi Riera, després de la mort de Franco, és la de “denúncia de la majoria de dirigents polítics que claudiquen davant l’adveniment, per vot majoritari, d’una nova monarquia parlamentària”. I aprofita totes les ocasions per exposar el seu pensament crític davant el moment històric que es viu. Així, publica, a la revista Canigó, “El meu pessebre 1979”, en què retorna al tema nadalenc, com havia fet durant el franquisme, per expressar el seu ideari cívic i polític. D’altra banda, Joan Oliver creia que la Generalitat restaurada s’estava convertint en una “institució reaccionària”. I la poesia satírica de Pere Quart ataca frontalment les maniobres polítiques dels presidents Josep Tarradellas i Jordi Pujol. Durant la “Nit de Santa Llúcia”, la festa de les lletres catalanes, de l’any 1981 a Terrassa, es va produir una breu conversa entre el president Jordi Pujol i Pere Quart. El poeta en va deixar notícia, amb la seva lletra, darrere del retrat fotogràfic dels dos personatges.

 

D’UNA BREU CONVERSA DEL PRESIDENT AMB PERE QUART

PRESIDENT.- Sou un home radical, ja ho sé… Però què en penseu de la meva gestió?

PERE QUART.- Que és dificilíssima… Us seré franc: com a home us estimo, com a President us respecto; ara, la vostra política em sembla detestable…

PRESIDENT.- Bé, ho admeto. Però hi ha un fet que ens uneix: tant vós com jo som nacionalistes, oi que sí?

PERE QUART.- Sí, però el meu nacionalisme comporta l’exigència del dret d’autodeterminació. Sense això, el nacionalisme és una paraula sense sentit, buida…”  

Joan Oliver va mantenir sempre el compromís intel·lectual com a escriptor. Dóna suport a la candidatura de Josep Carner per al Premi Nobel, perquè és una oportunitat per donar fe de vida de la llengua i la literatura catalanes. I, alhora, es mostra contrari als premis i als honors relacionats amb la dictadura i critica, amb ironia sarcàstica, el poeta J.V. Foix per haver acceptat el guardó del Ministeri de Cultura franquista (“a cal dolcer hi ha novetat”, “el Poeta s’ha empastissat!”). Com a delegat de la Comunità Europea degli Scrittori als anys 60, van convidar-lo a anar a Florència a fer una lectura dels seus poemes. Però li van denegar el passaport. Com comentava a Montserrat Roig, el va demanar durant quinze anys: “I fins que el van donar a la Pasionaria, a mi no me’l van donar”.

L’any 1973, quan es reorganitza el Centre Català del PEN Club Internacional, Oliver va ser escollit com a president de la institució. Tres anys després, Avel·lí Artís-Gener, Tísner, li proposa ser-ne Membre Honorífic. Oliver va tenir sempre una actitud de compromís cívic i d’exigència ètica. Per això, en desacord amb la política cultural de la Generalitat, va refusar la Creu de Sant Jordi (1982).

El 27 de novembre de 1980 se li va fer un homenatge al teatre Romea de Barcelona. Aquell dia el poeta feia 81 anys. I, a l’acte, s’hi van sumar músics, cantants, cantautors, escriptors i artistes plàstics. Montserrat Roig, Feliu Formosa, Ignasi Riera i el mim Albert Vidal van presentar la sessió. A tall de curiositat i de miracle “perequartià”, com comenta Ignasi Riera, s’hi van aplegar Raimon i Joan Manuel Serrat. A l’hora del brindis, Oliver va fer un parlament que té el valor d’un veritable “testament moral”: “Però, què he fet jo al capdavall? Com a poeta he tingut la sort de veure compartits els meus sentiments, les meves afeccions i també les meves ràbies. I aquesta és la gran i única recompensa que pot esperar un escriptor lliure i independent, un simple practicant de la darrera de les arts pobres que ens resten: la poesia. No pas una poesia difícil i sàvia, solemne i preciosa, sinó una poesia –diguem-ne poesia– comunicable i que sempre he procurat que no fos vàcua i avorrida. I que encara és protestatària i inconformista fins al sarcasme. Perquè el cert és que la lluita encara no ha acabat i temo que durarà massa temps. Si visquéssim en una Arcàdia feliç podríem parlar de fagedes, de núvols lleugers i d’ocellets, podríem especular foscament sobre idees i imatges abstractes. Però per dissort, encara som a la trinxera i les nostres armes són les paraules. […] He estat fidel a uns principis que estimo fonamentals per a l’home i per a la meva comunitat. He provat de combatre des del meu racó, sense heroisme, però amb convenciment contra el frau, la impostura i la injustícia dels poderosos. […] Disposats a seguir el camí més curt entre dos punts: el punt on ara ens trobem encallats i encara amenaçats, és a dir, en una democràcia fraudulenta i bastida damunt sorres movedisses, i el punt on vosaltres i els vostres fills, o els fills del vostres fills, heu de conduir, finalment, el poble, tan maltractat i tantes vegades enganyat. Perquè, parlem clar! Què vol dir democràcia en el nostre cas? Vol dir senzillament un règim que reconegui d’antuvi el dret d’autodeterminació de les nacions oprimides o enquistades, contra el seu voler, en un Estat que els és estrany. […]”.

 

Joan Oliver, escriptor exigent i intel·lectual compromès

 

 BIBLIOGRAFIA

  • Àlbum Joan Oliver. PEN Català, novembre de 2016. Coordinat i realitzat per Anton Carbonell. [L’Àlbum Joan Oliver es pot descarregar de la pàgina del PEN Català www.pencatala.cat, a l’apartat de Publicacions.]
  • Xavier Benguerel / Joan Oliver, Epistolari, Edicions Proa, Barcelona, 1999.
  • Miquel Bach, “El “Coro” de Santa Rita, altrament anomenat Grup de Sabadell” (I i II), Arraona. Revista d’Història, Sabadell, núms. 9 i 10, (tardor de 1991 i primavera de 1992), pp. 67-80 i 59-75 respectivament.
  • Miquel M. Gibert, El teatre de Joan Oliver, Barcelona, Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 1998.
  • Helena Mesalles, “La trajectòria poètica de Pere Quart”, epíleg a Pere Quart, Obra poètica, (1999), Edicions Proa. Barcelona, 1999.
  • Francesc Foguet i Boreu, “Joan Oliver: “De ideología catalano-separatista, contrario al Régimen” (1963-1971)”, Franquisme & Transició, Revista d’Història i de Cultura, 3, (2015).
  • Francesc Foguet i Boreu, “Joan Oliver sota vigilància de la policia franquista (1948-1977)”. Montserrat Corretger, Pompeu Casanovas, Vicent Salvador (ed.), El compromís literari en la modernitat. Del període d’entreguerres al postfranquisme (1920-1980), Tarragona / Melbourne, Publicacions Universitat Rovira i Virgili / Royal Melbourne Institute of Technology, 2016.
  • Ignasi Riera, El meu oncle Pere Quart, Edicions La Campana, Barcelona, 1992.
  • Ignasi Riera, Joan Oliver / Pere Quart. L’inventor de jocs, Edicions Proa, Barcelona, 2000.
  • Antoni Turull, Pere Quart, poeta del nostre temps, Edicions 62, Barcelona, 1984.
  • Maria Campillo (ed.), Allez! Allez!. Escrits del pas de frontera, 1939, L’Avenç, Barcelona, 2010.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s