Presentació de ‘La lentitud de la mirada’, de Joan Manuel Homar

La Llar del Llibre de Sabadell i el Col·lectiu Pere Quart (CPQ) us conviden a la presentació del llibre La lentitud de la mirada de Joan Manuel Homar, premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2016.

 

Presentació La lentitud de la mirada (1)

El mar de color magrana

Jordi Llavina

 

Ho diré d’entrada i sense giragonses: La lentitud de la mirada, segon llibre de Joan Manuel Homar (Barcelona, 1952) –un poeta lent, seguint la denominació de Gil de Biedma, i coherent amb el que proposa amb el primer dels conceptes coordinats en el títol (i amb la matèria del llibre sencer)-, és una obra magnífica, d’una maduresa incontestable. Feta a consciència, escrita amb una precisió admirable, en què no hi ha versos coixos, ni versos-titularsde lírica sensacionalista. El llibre d’un home que ha viscut i ha llegit, i que després ens fa veure les coses des de l’angle de l’experiència, sempre matisada. En el poema titulat Variacions d’una taronja, després d’ironitzar sobre un individi pressós, d’aquells que s’han de menjar permanentment el món (i aixafar, si cal, els altres per aconseguir-ho), llegim aquest vers final (són importants, els versos finals d’Homar): “i aquesta fam de ser més del que som”. Podríem relacionar-lo amb un de Vinyoli que fa: “Qui vol res més que ser un home entre molts?”.

“Un llibre de poemes sempre fixa uns instants / que fan el món llegible”, diu el primer poema. Vet aquí, doncs, uns instants col·leccionats, reveladors de la naturalesa humana, amb una visió si és no és horaciana, com de veure-les venir (per gaudir-ne sempre). Els versos van component la semblança d’algú que, en això del viure, sap molt bé quin pa s’hi dóna, i que, amb l’eina subtil de la poesia, ajuda a fer més llegible el món. Cala Magrana és el nom del refugi mallorquí i dels esplais estiuencs del poeta: “El paradís fa sempre olor de mar”. El blau és el color més present: el de la mar, el del cel dels dies nets, el de l’eternitat, sí, però, també, més concretament, el d’una tovallola i el d’una cullera: “Sempre hi torno, a la casa dels pares: aquest és, encara, un llibre de retorns  consumats, una obra de passar comptes amb l’existència (per saber-ne apreuar els enormes beneficis). I és un llibre que practica, esperançat, allò que sintetitza el vers “recordàvem els dies per venir”.

La corda elegíaca hi és, certament, però no és la principal. En aquest sentit, que diferents que són els dos balancins del poema On, l’eternitat i la cèlebre engronsadora d’Alcover, la que el feia exclamar: “i encara no manca, / penjat a la branca, / un tros de la corda de l’engronsadora, / com trista penyora, / despulla podrida d’un món esbucat…”. No: el d’Homar –que pròxim, per cert, el cognom del poeta al nom del pare de la literatura occidental- no és pas un món esbucat, sinó ben al contrari: un món que es reconstrueix tenaçment a força de versos ferms i bells. Versos, de més a més, que, en la seva aparent discreció, en la seva perfecció formal, serveixen per al següent: “Sobre el paper arrecero fondàries”.

 

El Mundo, 07.09.2017

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s