‘El Rusio i el Pelao’. Fragment del pròleg (Maria Campillo)

El Rusio i el Pelao

Fragment del pròleg (Maria Campillo)

 

Convé remarcar que la narració recolza completament en l’hàbitat que envolta els nois protagonistes. Jordana capta esplèndidament una societat que compta amb una barreja ètnica prou consolidada (és ben significativa la combinació Jacobsen-Bermejo, mescla de solitari gringo d’origen suec, provinent de Chicago, amb noia que arrossega una corrua de parents vinguts de Rancagua), però també amb les classes socials molt polaritzades (és impossible, per exemple, que ella, Ermelinda, pugui ubicar el seu Eric dins un cercle fora del seu abast). Una societat que enclou, en les relacions humanes, tot un univers amb les seves pròpies regles: des de la forma castissa d’inici de l’amistançament dels pares fins al caràcter del barri de Santa Elena on Eric instal·la la seva mina, amb la caseta i el galpón; o el cinema de seriales terrorífics, passant per les ben fixades convencions familiars, com són els deures amb els cosins amoïnosos. I amb unes formes de vida especialment representades pel germà petit, Elpidio Ebríspides Suárez, el Pelao, «el terrol de la Alamea», prou valent per a buscar-se la vida i prou nen encara per a demanar ajut al Rusio (el «ros», el germà gran, de nom real Eric René Valdívia que ha heretat els gens del pare) en les seves baralles amb el Chasconsito. O en els permanents conflictes monetaris que capfiquen els protagonistes. Uns nois gairebé autosuficients, avesats a les formes usuals de la pega al carrer (cirabotes, venedors ambulants, traficants de fierros, etc.) i familiaritzats, també, amb tota una sèrie d’argúcies que suposen una relació amb la legalitat més aviat laxa.

Pel que fa a la relació fraternal dels dos fills d’Ermelinda, l’autor confessa que «la coexistència de les dues situacions indicades per les frases “estimar-se com a bons germans” i “barallar-se com a bons germans” era un problema que m’intrigava i em demanava un estudi a fons ja abans de sortir jo de Catalunya», però que aquesta idea «Xile va fixar-la en dos cabros de Santiago. […] Quan el problema es trobà immergit en l’ambient suculent dels nois més o menys rotos de Santiago, vaig veure que no podria deixar d’atacar-lo un dia o altre, encara que probablement no hi hauria manera de verament resoldre’l». Però sí de matisar les múltiples facetes d’una relació basada, com qualsevol relació fraternal que s’estimi, en l’autoritat implícita del germà gran sobre el petit. Així, el Pelao sent envers el Rusio «una involuntària admiració i una digna hostilitat contra un poder que ell no reconeixia fàcilment.»

 

Enllaç:

Entrevista a Maria Campillo, al programa Més 324, a propòsit de la reedició de la novel·la de C.A. Jordana El Rusio i el Pelao

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s