El professor que em va inocular el virus de la lectura. Engrescar els alumnes des de la passió, Laura Serra

Engrescar els alumnes des de la passió

Laura Serra

 

Era l’any 1974 quan Jaume Cabré, que aleshores tenia 26 anys, va entrar a l’aula de Joan Martori com a professor de llengua i literatura dels Jesuïtes de Casp, a Barcelona. Els separaven només deu anys però l’empremta que va deixar en aquell alumne encara li dura, i és probable que influís en la seva vocació: Martori és un combatiu professor de l’Institut Montserrat Miró de Montcada i Reixac, un “apòstol de la literatura”, diu per definir de manera irònica el seu activisme al Col·lectiu Pere Quart en defensa de la literatura a l’ensenyament, una preocupació que avui vincula mestre i deixeble. “S’han de fer coses noves, evidentment, perquè la societat ha canviat -defensa Cabré-. Però la literatura continua fent el mateix servei invisible que fa 50 anys o tres segles”.

El que segur que ha canviat amb els anys és “l’autoritat acadèmica i moral inqüestionable” que tenien els mestres, però no tant “la metodologia”, diu Martori: “Des de Plató, un senyor creava dubte en l’oient i despertava el seu esperit crític”. Això mateix ha de passar a les classes de literatura: “L’adolescent té la necessitat de transcendir la bombolla que es crea amb l’escola, perquè a vegades la viu com una presó, i la literatura això ho possibilita. L’alumne descobreix mons més enllà del mòbil, d’internet i la televisió. Despertes el desig i això no saps on portarà aquesta persona. Els adolescents necessiten pensar, ser sobirans amb el cor i la ment, per ser independents”, opina el professor.

Les lectures iniciàtiques de Cabré van tenir un paper vital en la seva trajectòria tot i que quan llegia Jules Verne, Emilio Salgari o Karl May ni somiava a ser escriptor. “Evidentment que això fa pòsit, però hi ha d’haver algú que t’inoculi el verí”, afirma. “A mi va ser en Jaume Cabré qui em va inocular l’amor per la literatura, però això no ho entens fins que passen anys”, diu Martori. L’autor de Jo confesso era un professor “passional i amb grans dots comunicatives” que destacava després d’anys d’“adoctrinament” i grisor. “Qualsevol professor amb cara i ulls ha d’engrescar els alumnes des de la passió per la seva matèria. Però no ets conscient de l’efecte que tens en els alumnes: n’hi ha que ho obliden tot i n’hi ha que ho guarden”, explica Cabré, que avui intenta tenir el mateix efecte com a escriptor que en seu passat de mestre, vol “empeltar la passió per la lectura”. Com a alumne, ell sortia d’algunes classes pensant “Seré geògraf” o “Seré arabista”: això és que tenia un bon professor. “Un professor et sacseja, crea un lector crític, obre el diàleg, ajuda a créixer -diu Martori-. També n’hi ha que adormen”.

Cabré va ser dels primers. Mestre i alumne es van retrobar vint anys després de coincidir a classe quan Martori li va demanar a l’escriptor que visités els seus alumnes per parlar de Senyoria. Cabré no el recordava. “Va ser una lliçó d’humilitat. Tu vas ser un alumne més però ell va ser el teu primer professor de referència, al qual aniràs sumant més noms”, reconeix Martori. Vint anys després l’ARA ha propiciat de nou el seu retrobament i Martori l’ha acomiadat amb un emotiu “Gràcies, mestre”.

 

Ara, 23.04.17, p. 6

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s