Per una ofensiva democràtica, Francesc Foguet i Boreu

Per una ofensiva democràtica

Francesc Foguet i Boreu

 

Amb les seves darreres actuacions, els governs de l’Estat espanyol han emparat polítiques i pràctiques autoritàries que, als catalans que les han viscudes o les hem estudiades, ens fan recordar el temps infaust de la dictadura franquista. L’afebliment de les llibertats i la laminació dels drets democràtics, promoguts per la dreta (PP, Ciudadanos) i secundats per l’esquerra (PSOE i, en part, Podemos), tan espanyolista l’una com l’altra, han anat acompanyats d’una simplificació de la retòrica política al més pur estil trumpista.

A còpia de demagògia, mentides, falsedats i manipulacions, a força d’atiar el conflicte permanent i criminalitzar la dissidència política, les posicions del nacionalisme espanyol –de tot l’espectre polític– s’han extremat fins al punt d’arribar a naturalitzar que sigui “normal” carregar-se els drets civils i polítics i les pròpies lleis; practicar la repressió contra líders de forces polítiques i entitats cíviques, i avalar l’existència de presos i exiliats polítics, amb el pretext de defensar la sacrosanta unidad. Com si això –que no és altra cosa que la plutocràcia de l’Estat– estigués per sobre de la democràcia i dels drets universals.

La involució democràtica de l’Estat ha arribat a límits difícils d’imaginar només fa un any i escaig. D’aquí ve l’estat de xoc a què ha conduït el republicanisme independentista, que és víctima de la manipulació mediàtica i la repressió policial, jurídica, política i econòmica. Comprensiblement, la primera reacció de defensa ha consistit a resistir l’ofensiva del present i a gestionar la violència i la por, però ara cal passar a l’atac i construir vies de futur. Com? Amb la màxima unitat estratègica dins de la diversitat ideològica de partits polítics i entitats cíviques; amb l’activisme, l’organització i la mobilització permanents, impulsats i coordinats pels moviments populars i l’acció política; amb la no-violència com a arma de lluita més efectiva i contundent; amb reptes més intel·ligents i audaços que –sense oblidar les virtuts revolucionàries de la paciència, la constància i la claredat d’idees– no excloguin cap via pacífica i democràtica, i, si més no, amb el coratge d’imaginar una societat molt millor que la que tenim.

La situació crítica que viu la societat catalana ens ofereix l’oportunitat de fer, com suggereix Naomi Klein a No Is Not Enough (2017), un “salt qualitatiu”. La República que volem ha d’allunyar-se del projecte neoliberal que mina les societats occidentals i ha d’apostar per unes polítiques de progrés social valentes i diàfanes. Ha de fer efectiva una redistribució de la riquesa de dalt a baix, que aturi l’empobriment de molts en beneficis d’uns pocs. Ha de garantir uns serveis públics (sanitat, educació, cultura, mobilitat) universals i de qualitat. Ha de tenir cura del medi ambient i de la població més vulnerable. Ha de comptar amb uns treballadors públics –metges, professors, policies, jutges, bombers, etc.– al servei del conjunt de la ciutadania. Ha d’incentivar formes d’organització econòmica, com ara el cooperativisme o l’autogestió, més respectuoses amb el territori i de caràcter més social. Ha de disposar d’uns moviments socials potents, que vetllin pels valors ètics i la intensificació de la democràcia. Ha de treballar per la cultura, sense la qual és impossible la llibertat. Ha de promoure una consciència afuada de la responsabilitat cívica, la cooperació i la solidaritat, el compromís i la comunitat.

És indubtable que ni l’autonomisme ni el federalisme són viables en un Estat podrit de corrupció estructural, dominat per les oligarquies extractives i escassament democràtic, que actua com si Catalunya fos una colònia que cal ocupar a cop de violència policial, arbitrarietat jurídica i almoines per a infraestructures que no s’acaben mai. Qui vol viure en un Estat així, patològicament incapaç d’assumir la pluralitat i la diversitat i de garantir els drets cívics i polítics? En realitat, si els catalans volem deixar de ser súbdits i exercir de ciutadans lliures i amb drets efectius, no hi ha cap més alternativa que la política, és a dir, la democràcia, és a dir, les urnes per decidir –sovint– tot allò que sigui important per a la vida col·lectiva.

Les perversions del discurs espanyolista s’han atrevit fins i tot, en una exacerbació del cinisme polític, a acusar l’independentisme de despertar la fera feixista –evidència que es mantenia latent de la dictadura franquista ençà–, quan ha estat ben bé al contrari: són les forces dites progressistes –PSOE i, en part, Podemos– les que han fet el llit als partits autoritaris i xenòfobs com Ciudadanos i Vox, i han sucumbit al relat imposat pel PP. Per tant, són les forces dites progressistes les que han secundat el discurs de la demagògia i les mentides sistemàtiques, en una retòrica de la confrontació i la intimidació que vol infondre por i inacció. Es tracta d’estratègies traumàtiques de manual, les del discurs espanyolista, que laminen la democràcia i atempten impunement contra els drets bàsics.

Entre els punts febles del republicanisme independentista, cal remarcar les dificultats de traduir el poder del carrer, del moviment cívic, en acció política. Quan el carrer està en efervescència màxima, les forces polítiques tendeixen a posar el fre i a incomplir els seus programes. És imprescindible, en uns moments tan greus com els actuals, que hi hagi unitat estratègica, que s’eviti la dispersió entre els batecs del carrer i l’arrítmia del Parlament, però també que s’acordi uns punts de consens d’acció coordinada que facilitin una actuació conjunta i que permetin l’impuls necessari perquè els catalans puguem recuperar la iniciativa i passar a l’ofensiva democràtica, tot harmonitzant la realitat del present amb l’estratègia de l’objectiu compartit: l’activació d’una República que sigui un model factible de democràcia, eficaç i exigent, i de progrés social, en tots els àmbits, per al món.

En aquest aspecte, dins de la política ineludible d’aconseguir suports internacionals, el republicanisme independentista ha de treure pit del fet que plantegi una opció democràtica  vàlida en una etapa en què la Unió Europa, desunida en termes polítics i desorientada en matèria de drets, vira cada vegada més cap a la dreta. Perquè, a banda del pes demogràfic, econòmic, cultural, polític i estratègic de Catalunya en particular i de l’euroregió de l’arc mediterrani en general, els valors que defensa el republicanisme català, profundament europeistes, volen aprofundir en la participació activa, en la praxi democràtica més progressista. Com apunta Noam Chomsky a Global Discontents (2017), les reivindicacions catalanes –o les escoceses o les basques– poden interpretar-se com una reacció saludable enfront de la deriva antidemocràtica d’una Europa en crisi.

 

Linyola, 25 de desembre de 2018

Anuncis

1 Comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s