Tres conseqüències del postprocés, Xavier Diez

Tres conseqüències del postprocés

Xavier Diez

 

No revelaré cap secret si reconec la confusió a l’hora de definir el moment que travessem. Si voleu cap concepte que ajudi a situar-nos, proposo el de llimbs, aquest espai indefinit, una mica una sala d’espera, entre el postprocés i la República declarada i encara no efectiva. Si m’ho permeteu, m’atreviria a parafrasejar Antonio Gramsci per ubicar-nos en el perillós lapse temporal entre la República que no acaba de néixer i el franquisme monàrquic que es resisteix a desaparèixer: en aquest interval és on apareixen els monstres. Diria que, a més, no són uns monstres metafòrics, sinó els vells coneguts del feixisme que tracta de reivindicar-se mitjançant el ranci i arnat nacionalisme espanyol, combinat amb el nou reaccionarisme que emergeix a Occident, amb ideòlegs nord-americans i il·liberals europeus.

L’empenta del nostre nou republicanisme ha transformat radicalment el panorama… O potser no tant, perquè s’ha limitat a fer visible allò que vivia en la penombra: que vivíem en una democràcia de fireta, en una llibertat vigilada. El republicanisme català ho ha transformat tot, a tots els nivells, i ens ha portat a un conflicte que molts pensàvem que podia passar i que a molts altres els ha sorprès, malgrat que íntimament sabíem que els vells fantasmes i els zombis podrien ressorgir del Valle de los Caídos en qualsevol moment.

Passen i han passat moltes coses. Tanmateix, em centraré en tres idees, tres conseqüències que, des de la meva perspectiva d’historiador, crec que són les més rellevants a l’hora d’avaluar les transformacions profundes en la psicologia col·lectiva: la ruptura emocional, la reconfiguració de la identitat i la corrupció moral. Totes tres representen fenòmens històrics molt significatius que reflecteixen en profunditat la magnitud del canvi, que fa que les coses no puguin tenir marxa enrere.

La primera, potser la més perceptible de totes, m’agrada denominar-la ‘la ruptura emocional’, tot i que alguns altres, com Francesc-Marc Álvaro fan servir l’expressió de ‘desconnexió’. Penso que la majoria de ciutadans d’aquest país no teníem cap problema a identificar-nos amb una identitat dual entre Catalunya i Espanya. Parlem totes dues llengües, compartim referents, vivències, famílies i amics. Es tractava d’un món on, si bé no mancaven picabaralles episòdiques i algunes desavinences, ens permetien de restar còmodes en una identitat ambigua. Tanmateix, a partir del moment en què el senyor Aznar va fer ressuscitar un franquisme desacomplexat, a partir del moment en què el nacionalisme espanyol va recuperar cert essencialisme religiós i es va començar a fer servir l’opinió publicada per a atacar Catalunya i els seus elements fonamentals –per exemple, les campanyes contra la immersió lingüística–, les coses van començar a canviar. Vull recordar que aquests elements d’anticatalanisme restaven amarats de franquisme. Per mi, un dels moments històrics fonamentals va ser el 1995, quan es va desencadenar la polèmica dels papers de Salamanca i fins i tot algú com Torrente Ballester va arribar a afirmar davant milers de persones que ‘els papers els pertanyien per dret de conquesta’. Llavors aquests lligams personals, emocionals, van començar a cruixir. Les polítiques de desgast i erosió de l’autonomia, amb un Aznar desbocat a començament d’aquest segle, van influir prou en els ressorts de l’estat profund espanyol per fer involucionar, la relació no solament entre Espanya i Catalunya, sinó entre la mateixa Espanya franquista i la que havia estat enviada a les cunetes de tot el país. Perquè, i això convé que no s’oblidi, Catalunya esdevenia una peça més en la reacció contra les tímides i avortades polítiques de memòria històrica que pretenien de qüestionar l’statu quo present en base les indagacions sobre el passat.

Jo crec que la majoria de la societat catalana és poc nacionalista. Jo mateix sento una gran incomoditat, al més pur estil Georges Brassens, a grans masses, moviments, banderes i himnes: Ara, com la immensa majoria dels catalans, independentment de la procedència dels cognoms, som fills i néts dels republicans, dels defensors de la democràcia o dels principis de llibertat, igualtat o fraternitat enfront el feixisme que va imposar el terror i la repressió del 1939 ençà. L’anticatalanisme, l’hostilitat contra tots nosaltres, s’ha anat afermant a mesura que ressorgia el feixisme de l’estat profund, present per terra, mar i aire al fons dels poders reals: les forces armades, la policia, els jutges, els negocis, els alts funcionaris, l’Església i, molt especialment, els mitjans de comunicació. A mi m’agrada ser molt provocador, perquè considero que Catalunya és Espanya, encara que no l’Espanya que s’imaginen, sinó l’Espanya republicana que va sobreviure a l’holocaust espanyol. Ep! Aquest concepte no és meu, sinó d’un historiador i hispanista tan prestigiós com Paul Preston. Per això ens odien tant i fan ressuscitar el llenguatge de la cruzada. Som la dissidència molesta, el record de l’antifeixisme que ha arribat a la conclusió que l’opció més realista és la independència.

La pitjor cosa de tot això ha estat, tot recordant Martin Luther King, no pas els insults dels nostres enemics, sinó el silenci dels nostres amics. Abans, i sobretot després del primer d’octubre, i amb excepcions comptades, aquella xarxa d’amics, coneguts, saludats, col·legues, que creia que ens eren pròxims, sigui per por, convenciment, o unanimisme, o han callat o s’han afegit al cor dels qui ens acusen de tots els mals. Això ha fet un mal terrible: Una ruptura personal veritable, una desconnexió brutal. Persones pròximes, que tenen el castellà com a llengua habitual, ja no es miren els mitjans espanyols. Especialment els més joves, que, si es volen informar, tiren dels mitjans en anglès o francès. Han llençat els llibres de Pérez Reverte o no han tornat a escoltar mai més Sabina.

Segona qüestió: la reconfiguració de la identitat. La propaganda catalanofòbica (que, per cert, fa servir mecanismes intel·lectuals idèntics als de l’antisemitisme) ens acusa d’aïllar-nos de manera narcisista en un nacionalisme català autoreferencial. Radicalment fals! Tret, potser, de nuclis anecdòtics, Catalunya és avui menys espanyola, encara que això no significa que sigui més catalana. Simplement, és més europea o intercultural. Com dèiem abans, i especialment entre les generacions més joves (i que la demoscòpia assenyala com a independentista per majoria absoluta), avesats a compartir espai i temps amb persones de tot el món, no té sentit de retornar envers una identitat espanyola com agradaria als de Cs. No mirem toros, sinó Netflix. No mirem a Madrid, sinó a París o Nova York. Les sevillanes ens resulten tan pròximes, o tan llunyanes, com el tango o el regueton. La catalana, una identitat híbrida i dinàmica, és cada vegada més postnacional, en el sentit que ens assemblem més, culturalment parlant, als australians, als argentins o als canadencs que no pas als espanyols o als alemanys. No creiem en el ius sanguinis, com alemanys o espanyols, sinó en el ius solis, com nord-americans o canadencs, perquè, ni volent, fruit d’una barreja secular, podríem ser etnicistes. Per als independentistes, la qüestió de la construcció de la identitat ens resulta menys angoixant que per al nacionalisme espanyol, perquè estem acostumats a reinventar-nos a cada generació. Ara, allò que angoixa al nacionalisme espanyol és la constatació de les transformacions profundes en la població catalana. Perquè és cert que hi ha 117.000 extremenys residint al país. Però per què han de tenir més drets, o menys, que els 207.000 marroquins? Entre els residents a Catalunya, segons l’Idescat, hi ha 1.301.000 nascuts al territori espanyol. Però els nascuts als altres llocs del món ja són més: 1.378.000, i la cosa va en augment. El problema de la identitat no és a Catalunya, sinó que Espanya és conscient que Catalunya evoluciona en una direcció que l’horroritza: és menys espanyola i més global.

Finalment, la reflexió més inquietant: la corrupció moral. Atesa l’angoixa de la constatació que Catalunya se’n va, Espanya, amb el seu règim del 78 –en el fons la continuïtat i actualització del règim del 39– fa servir la repressió per a nedar contra el corrent de la història. A mi m’agrada molt especialment una frase de Benjamin Franklin que deia que ‘aquells pobles que sacrifiquen la llibertat en nom de la seguretat no mereixen ni la llibertat ni la seguretat, i acabaran perdent totes dues’. Doncs Espanya, entre milers de rojigualdes, renuncia a la democràcia per preservar la unitat. De moment ha perdut la primera, i molt probablement aquest sacrifici serà inútil perquè també perdrà la segona. Malgrat això, la via de la violència, especialment parlo de la violència institucional, ho embruta tot. Mentre s’empresona gent innocent, es persegueix la dissidència, i la gent s’empassa les mentides en les quals vol creure. Això vol dir que el nivell de corrupció moral de la societat espanyola és cada vegada més gran. Sigui la por, sigui l’odi i el menyspreu contra els catalans, va tacant les mans, no tan sols dels responsables polítics, judicials, administratius o culturals, sinó de la mateixa gent, que, com hem vist, s’abraça al monstre feixista, siguin votants de Vox o diputats socialistes d’Extremadura. Així i tot, de manera més discreta, per posar un exemple, entre bona part de la gent del PSC, o d’alguns catalans als quals fa por un dels fonaments de la democràcia, que és l’autodeterminació, les coses són potser pitjors. Hi ha alguns responsables polítics o dirigents comunitaris que acaben afegint-se al bloc del 155 per obediència. I com ens recorda el pedagog Lorenzo Milani, l’obediència no és mai una virtut. I això els fa caure vergonyosament en una prevaricació moral, perquè col·laboren de manera perversa amb allò que Hannah Arendt denuncià com ‘la banalitat del mal’.

Tot i això, la violència, ni que sigui simbòlica, també ens embruta i taca a tots nosaltres. Jo, poc amant de banderes i molt crític amb el patriotisme, també confesso que aquesta demostració d’odi contra el nostre país ens genera uns sentiments foscs, si més no d’un ressentiment profund que difícilment podrem oblidar ni perdonar. La violència, ni que sigui verbal, ens acaba afectant el raonament i enterbolint les accions. També ens corromp a nosaltres; hauríem de ser-ne conscients. I aquest també és un monstre que sorgeix entre la República que no acaba de néixer i el franquisme que es resisteix a morir.

 

Vilaweb, 26.01.2019

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s