‘Teatre complet’, de Manuel Molins (vol. 1), Francesc Foguet

A continuació, reproduïm el text que Francesc Foguet va escriure amb motiu de la presentació del primer volum del Teatre complet, de Manuel Molins. Es va llegir al Paranimf de la Universitat de València, el 10 de desembre de 2020, a les 19.00 h.

Membres de la taula, amigues i amics, benvolguts i benvolgudes,

Podria començar afirmant que Manuel Molins és un dels dramaturgs més rellevants de les lletres catalanes contemporànies, i bla, bla, bla, i patatim, patatam. Però prefereixo dir que Manuel Molins és, abans que res, un bon amic. La primera vegada que ens vam intercanviar un correu electrònic va ser, si no vaig errat, el 2003, quan va fer-me arribar un missatge per expressar-me la seua solidaritat amb motiu d’un intent barroer de censura d’una crítica teatral. Fa disset anys, doncs, que ens coneixem i que he gaudit de la seua generositat.

Durant aquests anys, he anat llegint gairebé tot el que ha escrit i li he anat comentant lliurement què en pensava (l’amistat, val a dir-ho, mai no ens ha limitat l’esperit crític, ans al contrari). Molins és un dels pocs dramaturgs que es pren amb “filosofia” la crítica, que no acostuma a agradar a ningú, per més argumentada que sigui. Més encara: fa crítica de la crítica i, segons com, et deixa ben baldat amb els seus correus de resposta a les observacions que li has fet. Perquè no hi ha res del que escrigui –en teatre, si més no– que no hagi meditat abans. Molins té una poètica molt ben armada, oberta a noves incorporacions, en efervescència, però amb una sòlida base teòrica, com es podrà comprovar en el tercer volum del Teatre complet.

Amb en Manolo, sempre hi he tingut un diàleg intel·lectualment molt estimulant, en què sempre ens hem dit el que pensàvem i, malgrat això, continuem sent amics. Quan ve a Barcelona o vinc a València, les nostres converses, a duo o en petit comitè, poden durar hores i hores, perquè Molins és un conversador infatigable, que té corda per a estona i mai no li ve d’una hora, si és per compartir el temps amb els amics. Sé que, quan ens retrobem, he de tenir ben afinades les orelles perquè em tocarà escoltar molt. Està al dia de tot, mira no sé quants canals de televisió, visiona un munt de pel·lícules, visita exposicions i, sobretot, llegeix molt.

És impossible seguir-lo, perquè, quan li descobreixes alguna novetat, de seguida es posa al dia i et deixa sense alè. És un lector d’una curiositat inestroncable, que ho llegeix tot, des de la filosofia a la teologia, passant per la literatura, l’art o la física quàntica, i ho assumeix tot, amb mètode i rigor, amb una disciplina intel·lectual gairebé de monjo il·lustrat, per convertir-ho després en matèria teatral i artística. És un dels pocs dramaturgs (dels que conec) que es documenta moltíssim abans d’escriure i que aprofundeix en els detalls fins a extrems inimaginables. La simbiosi entre do i treball, inspiració i mètode, funciona en el seu cas a la perfecció.

Manuel Molins té una capacitat de treball extraordinària. El seu cap no deixa mai de pensar, d’analitzar la realitat més propera, la d’ací i la de més enllà, i les grans qüestions que ens afecten com a éssers humans. Jo sempre he cregut que és una mena de “força de la naturalesa”, un cas d’estudi científic per a la posteritat, perquè el seu cervell va a mil per hora i, fins i tot en els moments de repòs, no deixa mai de barrinar. A més a més, no viu en cap torre d’ivori, sinó a la “república independent de Benimaclet”, a la ciutat de València, i és un activista de les lluites compartides que es fan i es desfan en la societat valenciana. El seu compromís intel·lectual es fa concret, vital, diari.

És un goig poder presentar públicament aquest primer volum del Teatre complet de Manuel Molins, tan ben editat per la Institució Alfons el Magnànim, ara tan ben dirigida per Vicent Flor. És un exemple del bé que fa una institució al servei de la cultura i de la ciutadania. Aquest primer volum de més d’un miler de pàgines de lletra menuda (multipliqueu per tres, si tenim en compte que falten com a mínim dos volums més) deixa aflorar una trajectòria d’una solidesa i una contundència excepcionals. No hi ha, en el panorama del teatre contemporani dels Països Catalans, una figura equiparable a la de Manuel Molins.

La vastitud i la profunditat del seu corpus, la varietat genèrica i temàtica dels seus textos, i la pluralitat d’enfocaments del conjunt de la seua obra teatral no tenen parangó, si no anem a buscar casos similars en la dramatúrgia internacional. Molins es pot comparar amb els seus grans “contemporanis”, és a dir: d’Aristòfanes a Bernhard, passant per Shakespeare, Ibsen, Strindberg, Brecht o Mamet, per posar uns quants noms. Molins no tan sols coneix aquests referents de la literatura dramàtica universal, sinó que també ha llegit la seua pròpia tradició dramàtica (Escalante, Peris Celda o Gil Albors, entre els autors que sé que són del seu interès). Després de conèixer-la i d’assumir-la, l’ha dut a uns nivells insòlits en la història teatral valenciana.

La dramatúrgia de Molins podria entendre’s com un vast projecte d’assaig teatral –en el sentit fusterià de la paraula “assaig” com a literatura d’idees–, bastit per comprendre millor el món més immediat en particular, en què s’insereix com a home polític, i el món contemporani en general, en què ho fa com a ésser humà. Amb el seu teatre, com en la seua vida intel·lectual, Molins s’assaja, s’interroga i s’autoqüestiona contínuament, amb una voluntat omnicomprensiva.

Els mateixos cicles amb què s’agrupa el seu teatre revelen aquesta intenció d’abraçar-ho tot. En aquest primer volum, s’hi inclouen els cicles de “l’altra memòria”, dedicat a la història del País Valencià, i d’“Europa, política i art”, sobre temes candents de la contemporaneïtat europea. En el segon volum, s’hi completaran els cicles amb títols prou eloqüents: “Trilogia d’exilis”, “Mirades sobre Shakespeare”, “Llums i ombres valencianes” i “Peces curtes”. En el tercer, s’hi aplegaran “Farses i metrofarses”, “Teatre infantil”, “Encàrrecs i versions”, “Obres en castellà” i “Partitures musicals”. Com he apuntat abans, en aquest darrer volum es reuneix també una “Tria d’assaigs”, unes incursions assagístiques d’una riquesa teòrica molt remarcable, provinent d’un dramaturg que, al mateix temps que escriu, també reflexiona i teoritza sobre el seu àmbit de creació.

En aquest primer volum, hi podreu llegir algunes de les obres que aborden les tensions del passat/present valencià, que articulen una memòria alternativa a l’oficial i que permeten de repensar la identitat del poble valencià des de paràmetres d’emancipació i de llibertat. Que tractin de la història no vol dir que ho facin amb esperit arqueològic sotmès a la pèssima etiqueta d’historicista, sinó ben al contrari: la reflexió sobre uns fets històrics col·lectius s’adreça al present i al futur. En poso un exemple: Focs de vellut, enllestida el 2017, se centra en l’evolució de la sederia a la ciutat de València, a partir de les revoltes dels treballadors per millorar les seues condicions laborals i de vida. La lluita organitzada de les classes populars visibilitza una memòria oblidada o sepultada, però també, de sobte, esdevé un cant exemplar, de dignitat i de combat per al present, i sospito també que per al futur.

L’altre cicle que es publica en aquest primer volum és “Europa, política i art”, en què la mirada és radicalment contemporània i universal, amb temàtiques colpidores com ara les migracions, les sexualitats alternatives, el feminisme, la pervivència del feixisme o la corrupció del poder. Molins explora els grans desafiaments contemporanis del vell i nou continent, i posa en qüestió l’Europa dels estats (no de les persones, ni dels pobles) que continua tancada a l’alteritat i, com hem pogut veure darrerament, es mostra incapaç d’actuar, amb polítiques de justícia, solidaritat i progrés.

Voldria subratllar dues característiques singulars de la seua dramatúrgia: d’una banda, la perspectiva crítica i incisiva amb què tracta les temàtiques abordades, fins i tot quan ho fa en clau de comèdia, i, de l’altra, els referents filosòfics, literaris i artístics que bateguen en els textos, fins al punt que la seua dramatúrgia conflueix amb el gènere de l’assaig (moltes de les seues obres duen bibliografia i tot!). En poso també un exemple: Blut und Boden (Sang i Pàtria), publicada el 2010, s’inspira en la figura i el pensament de Martin Heidegger, com també la mitificació que se n’ha fet, per tal d’il·luminar la pervivència del nazisme en el pensament europeu contemporani. Seguint l’estela de Trilogia d’exilis, Molins inclou en el text teatral un mosaic de citacions filosòfiques, a la manera de Walter Benjamin, que permeten fer-ne una lectura paral·lela.

Amb una mirada sempre crítica i gens cofoista, Molins ha volgut i vol repensar tant el passat del seu poble com la seua contemporaneïtat, tant el món més proper com el més universal. Diria que amb un compromís d’arrel fusteriana, sense deixar de banda la vitalitat estellesiana. O, si voleu, amb la tensió permanent i vitalitzadora entre les forces dionisíaques i les apol·línies. Sense concessions, ha dut al teatre els temes eterns de la condició humana, però també els més grotescos i aparentment insignificants. D’aquí ve la seua diversitat de tecles i registres, que enriqueixen deliberadament una llengua tan maltractada com la valenciana, i també la seua heterodòxia estètica i intel·lectual.

Val a dir que em dol molt que el teatre de Molins no hagi estat més estrenat en els escenaris públics de Barcelona o de Mallorca. Per bé que a Palma s’hi duu a terme una dramatúrgia que, en alguns aspectes, connecta amb la inquietud de Molins, a Barcelona –incapaç d’exercir una co-capitalitat cultural en reciprocitat amb València i Palma– encara es viu d’una modernitat de disseny, en què una dramatúrgia política com la que avui presentem no sembla tenir-hi cabuda. Perquè Molins, com ja us podeu imaginar, no és un dramaturg còmode per als poders establerts i, de seguida, trenca els esquemes i els tòpics dels relats imperants.

L’estrena de Poder i santedat (Els Àngels de Sodoma) al Teatre Principal de València el mes passat és una bona mostra de la potencialitat revulsiva de la seua dramatúrgia. No ho dic només perquè va indignar els sectors més retrògrades de la societat valenciana, que de seguida van posar el crit al cel com si encara estiguéssim en ple franquisme, sinó perquè va situar el llistó de la qualitat artística molt amunt, bo i deixant en evidència alguns dels qui es dediquen a mimetitzar estètiques o a trivialitzar continguts transcendents. Poder i santedat és un muntatge de primera categoria que, si fóssim una cultura plena, mereixeria fer gira a Barcelona i a Mallorca.

Al meu entendre, si visquéssim en un sistema cultural i específicament teatral més consistent, les obres de Molins haurien d’estrenar-se amb regularitat, sense fer-ne escarafalls, als teatres públics valencians, com també al Teatre Lliure, al Teatre Nacional de Catalunya o al Teatre Principal de Palma, i encara a alguns dels teatres europeus més destacats. No ho dic pas per fer volar coloms, ni per aixecar tòtems, però penso que un teatre com el de Molins, que trenca tants tabús, hauria de ser present en els principals escenaris dels Països Catalans i hauria de tenir una projecció internacional molt més gran.

Sóc del parer que textos com ara Centaures, La màquina del doctor Wittgenstein, Abú Magrib, Una altra Ofèlia, Blut und Boden, Focs de vellut o Poder i santedat, per fer-ne una tria, s’han guanyat el dret a participar en un hipotètic repertori teatral català, encara per fer, que salvi de l’oblit els textos de la literatura dramàtica contemporània i els vivifiqui en els escenaris actuals cada dos per tres, perquè el públic pugui sentir el plaer del millor teatre. Si els dramaturgs sorgits a final del segle XX o començament del XXI fessin el favor de llegir-lo, estic convençut que potser es quedarien parats de la diversitat estètica i de continguts del teatre de Molins, un dramaturg que hauria de ser un referent discutit i discutible, com ho era Brecht o Bernhard en el seu temps, per a l’escena actual.

Tornem, però, al Teatre complet. Us he de confessar que no va ser fàcil abastar tota l’obra molinsiana. Quan semblava que ja ho havia llegit tot, rebia un nou correu amb noves peces, algunes d’inèdites, algunes de les quals no n’havia sentit a parlar mai… M’imagino que encara n’hi deu haver més i que aquest teatre complet mai no ho serà del tot, perquè Molins continua escrivint sense defallir, buscant noves vies i recerques. Els seus cicles són potencialment ampliables i continuen oberts, no s’erigeixen en compartiments tancats. Això no obstant, penso que Alfons el Magnànim ha fet molt ben fet d’apostar per editar-ne el teatre. Quan tinguem els tres volums, tothom podrà constatar –li plagui o no– la importància de Manuel Molins com a escriptor i assagista teatrals.

Deixeu-me acabar amb una petita anècdota. Un dia, al restaurant En Ville de Barcelona, al cor del Raval, vaig presentar Molins a la propietària com “un dels millors dramaturgs del País Valencià”. Irònicament, Molins va replicar-me com faria un oncle savi al seu nebot despistat: “un dels millor dels Països Catalans i d’Europa”. Hi estic completament d’acord. Gaudiu-ne!

Moltes gràcies!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s