Sobre l’educació en temps de pandèmia, Francesc Foguet i Boreu

Sobre l’educació en temps de pandèmia

Francesc Foguet i Boreu

.

La crisi sanitària de la Covid-19 ens ha obligat a canviar el canal de comunicació del model educatiu. De la presencialitat hem passat, de cop, a la virtualitat. No estàvem preparats per fer aquest salt i hem hagut d’espavilar-nos a aprendre com funcionen les plataformes virtuals (com ara Teams, la que fem servir a la UAB) per comunicar-nos amb els estudiants. Ho vam haver de fer a la primavera i, amb més habilitats, hi hem tornat a la tardor. Malgrat això, per més domini que tinguem de les tecnologies, res no substitueix la presència física, a l’aula o al despatx, i el diàlegen viu i en directe,de tu a tu, entre professor i estudiant.

.

L’estranya realitat de morts, contagis i confinaments que vivim del març ençà sembla més pròpia d’un relat de ciència-ficció catastrofista que del present de què gaudíem abans. Hem hagut d’acceptar de prendre mesures sanitàries extremes –com la mascareta o la distància física– que van contra la nostra naturalesa mediterrània i que dificulten encara més la comunicació interhumana. Hem admès –si us plau per força– que ens limitin la llibertat de moviments i hem vist com la naturalesa, sàvia i cruel, ens pot tallar les ales del progrés desbocat i autodestructiu en què estem instal·lats. Per sort, no som, els éssers humans, els propietaris de la terra. Hem modificat els cicles naturals i ara les condicions alterades se’ns giren en contra.

.

Els qui ens dediquem a l’educació hem de replantejar-nos, curs rere curs, quin sentit pren el que fem en el món que ens envolta. Aviat farà vint anys que faig classes en l’educació superior i, del 2000 fins ara, els canvis han estat molt considerables. Generalment parlant, abans, els estudiants llegien molt, estaven més compromesos amb la societat, amb els altres, i eren capaços d’atendre una classe presencial d’una hora i mitja sense problemes. Avui dia, els estudiants, fins i tot els de lletres, llegeixen poc, estan molt més tancats en ells mateixos i els costa moltíssim de mantenir l’atenció a l’aula. Estan permanentment exposats, a més, al control i a la desinformació omnívors de les anomenades “xarxes socials”.

.

Les noves tecnologies –i especialment el mòbil, que s’ha convertit en una pròtesi dels cossos de petits i grans– han tingut un efecte demolidor en els cervells i en les relacions humanes. L’atracció que tenen és tan gran i addictiva que costa molt d’evitar-la. Els nostres estudiants, com bona part de la societat en què viuen, hi estan tan enganxats que tenen problemes cada vegada més evidents per interessar-se per l’estudi i el treball. La ment es dispersa, bombardejada per molts estímuls, i es mostra incapaç de concentració i memòria. Els continguts s’assumeixen en un nivell perillosament superficial i se’n ressenten les capacitats d’expressió. Dificultats de comprensió, poca profunditat d’anàlisi i pèrdua de riquesa lèxica i expressiva, en serien els resultats més ostensibles.

.

Sóc ben conscient que la ciència i la tecnologia poden conduir-nos –si no ho fan ja– a la gradual destrucció absoluta com a espècie o, pel cap baix, a la deshumanització més inaudita. Alguns clàssics de la ciència-ficció, com ara H. G. Wells a La màquina del temps (1895), ens van advertir de la necessitat de qüestionar el potencial emancipador dels avenços científics i tecnològics i, en conseqüència, adoptar una mirada ètica i crítica davant del progrés. Quan el Viatger del Temps de la seva coneguda novel·la explica als amics com és la remota societat del futur, ha de reconèixer que no té res de la utopia imaginada, sinó que és una distopia en tota regla: una civilització afeblida, infantilitzada, uniforme i ruïnosa, dotada d’un llenguatge molt simple, amb pocs termes abstractes, i atemorida per l’existència d’un món subterrani, tenebrós, maligne i canibalesc.

.

Així i tot, com que les noves tecnologies han canviat i canviaran en pocs anys el món que coneixem i també les formes de comunicació humana, haurem de fer un esforç per integrar-les en la quotidianitat i en la manera d’ensenyar. Tanmateix, per a professors com jo, que som de lletres, les noves tecnologies tenen un mèrit que cal valorar, si en fem un bon ús: la proximitat que, en temps de crisi pandèmica, ens permet amb els estudiants. Podem fer tutories en línia, al despatx o a casa, amb alumnes que viuen a molta distància o en un altre continent, i participar en reunions, seminaris o simposis amb altres professors o professores que es troben lluny, amb tota la comoditat del món.

.

Hi ha encara un altre àmbit en què les noves tecnologies ens faciliten molt la feina: el de la recerca. Actualment, pots consultar en línia articles o llibres, portals d’hemeroteques digitals, bases de dades, etcètera, sense moure’t de l’escriptori. Quan feia la tesi, em passava jornades senceres a ca l’Ardiaca, a la Biblioteca de Catalunya, a l’Hemeroteca de la UAB o en arxius que eren molt lluny de casa. Ara pots consultar diaris o revistes senceres des de la pantalla de l’ordinador. Així mateix, la virtualitat et facilita l’accés a una quantitat de documentació ingent i et permet difondre la recerca als quatre vents, unes possibilitats que, fa uns quants anys, hauríem jutjat impossibles i, fins i tot, utòpiques. Ara són una realitat assumida en el nostre dia a dia.

.

Tornem, però, a la docència. Com apunta Slavoj Žižek a Demanding the Impossible (2013), les universitats s’encaminen cada vegada més a “produir” experts que resolguin problemes, definits per la societat, l’Estat i les empreses. La deriva cap a la mercantilització de l’educació superior resulta molt preocupant. Recordo que fa uns quants anys, en una sessió en què diversos empresaris exposaven què volien dels futurs treballadors llicenciats a les universitats, un dels més filantròpics ho va explicar amb molta claredat: no volien joves llicenciats que complissin pautes ni ordres com si fossin robots, sinó que tinguessin iniciativa i creativitat per interpretar el món.

.

Els qui ens dediquem a les humanitats no podem resoldre problemes sinó tot just formular preguntes fonamentals que vagin a l’arrel dels reptes contemporanis. L’educació n’és un, i dels més importants. El 1958, la filòsofa Hannah Arendt va publicar a Partisan Review l’article “La crisi de l’educació”, en què diagnosticava que l’educació era un problema polític de primera magnitud als EUA. Arendt partia de la premissa que una crisi ens obliga a replantejar-nos les qüestions i ens exigeix noves o velles respostes, però, en qualsevol cas, judicis directes. Si responem a una crisi amb judicis preestablerts, és a dir, amb prejudicis, es converteix en un desastre.

.

Els arguments d’Arendt no se circumscrivien únicament al context nord-americà, sinó que tenien un abast molt més universal. Tot i que els contextos no són els mateixos, la seva reflexió continua sent molt vàlida. Adverteix, d’entrada, que un dels errors dels nous plantejaments pedagògics és la imposició del pragmatisme en el món educatiu. Amb el pretext de la innovació i la modernitat, els nous corrents pedagògics –que no són tan nous i que tenen poc de pedagògics– es proposen de substituir l’aprendre pel fer. En comptes de transmetre coneixements, es vol ensenyar habilitats –ara se’n diu “competències”–, en què l’esperit crític brilla per la seva absència.

.

Arendt distingeix, d’altra banda, entre educar (transmetre coneixements) i ensenyar (comunicar coneixements). Al seu entendre, com també m’ho sembla a mi: “No es pot educar sense ensenyar al mateix temps; una educació sense aprenentatge es torna buida i, per tant, amb gran facilitat degenera en una retòrica moral i emotiva. Però és molt fàcil ensenyar sense educar, i qualsevol pot aprendre coses fins al final de la seva vida sense que per això es converteixi en una persona educada.” Comunicar coneixements ho pot fer una màquina, programada amb la millor o la pitjor de les intencions. Transmetre’ls, en canvi, ho ha de fer un professor o una professora de cor i cervell, perquè, amb més o menys encert, va acompanyat d’actituds, valors i formes de cultura. Vet ací la diferència.

.

Publicat a Barret Picat, núm. 243 (desembre de 2020), p. 43-45.

.

.

.

Columnes de Bellaterra (UAB), obra d’Andreu Alfaro (1999). Fotografia de Susanna Mases i Pallarés.

1 Comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s