Ensenyar la llengua en temps de pandèmia, Irene Tarrés

Irene Tarrés, professora de Llengua Catalana i Literatura a l’Educació Secundària, ens fa arribar la primera entrada d’un interessant dietari que recull les seves experiències d’ensenyar llengua i literatura en temps de pandèmia. Alhora, es fa ressò d’un conjunt de vivències que ens apropen qüestions que, en aquestes circumstàncies excepcionals viscudes al llarg del curs 2019-2020 i en l’actual, s’han fet ben candents, com l’ensenyament digital o la conciliació familiar, entre d’altres. Voldríem fer una crida al professorat en actiu, perquè s’engresqui a fer-nos arribar i a publicar al bloc del CPQ les seves experiències com a ensenyants de llengua i literatura en temps de pandèmia.

PRIMAVERA

Les set del matí

Les set del matí. Avui començo tard la meva jornada de teletreball. Miro de posar-me cada dia davant l’ordinador a les sis, o fins i tot abans, per tenir un parell d’hores tranquil·les abans que en Teseu es desperti. No soc assídua a les xarxes socials però m’han arribat algunes imatges que feien broma de l’estrès dels docents des que va començar el confinament el 13 de març, fa 73 dies, més de dos mesos. De la conciliació familiar, no me n’ha arribat cap; tampoc sé si se n’ha parlat prou (no tinc televisor però els meus pares m’han dit que ara comencen a fer-ne sortir casos als debats sobre educació). Com a mare de família monoparental, d’un nen de tres anys, comparteixo l’adaptació que fan moltes altres professores -i ho dic en femení perquè, malauradament, encara ho hem de dir en femení- a l’hora de conciliar feina, mainada i casa.

El fet que el context condiciona la feina d’ensenyar és tan antic i natural com la migració de les aus. Segurament passa en moltes altres feines però en la nostra d’una manera determinant perquè el coneixement es construeix amb el llenguatge i els altres, i  per tant amb tot allò que ens envolta.

Ahir, diumenge, vaig tenir l’ajuda dels avis per poder anar avançant en la correcció dels setanta-dos dossiers que divendres van penjar els alumnes de segon d’ESO al classroom. El pare em va portar uns documents de la seva mare, que va fer de mestra tots els anys que la maternitat li ho va permetre. Són unes quartilles de 23 x 17 cm, una mida una mica inferior al DIN A5, relligades amb xinxetes daurades, d’un paper fi i esgrogeït pel temps. Les portades dels dos dossiers són de cartolina, del que ara en diríem paper artesà, també d’un blanc cru, i tenen, cadascuna, un títol general: Memoria sobre organización escolar, l’un, i Memoria en suburbios, l’altre, i un subtítol topogràfic concret, juntament amb la data: Palamós, 1952, el primer, i Salt, 1961, el segon. Tots dos estan signats a mà: Mª Concepción Bech Cairol. El text de l’interior, també en castellà, està picat a màquina, amb tinta negra l’un i blava l’altre. La llengua amb què estan escrites les memòries així com bona part del contingut estan condicionats pel règim franquista, que només permetia exercir de mestre a qui fos adepto al régimen

La meva àvia paterna, a qui no vaig conèixer perquè va morir molts anys abans que jo nasqués, volia, amb aquestes memòries, reincorporar-se al sistema educatiu, després d’haver demanat excedència durant un any pel naixement del meu pare i, per fer-ho, havia de demostrar que era apta, és a dir, adepta. Tot i així, en el text hi ha fragments que resten al marge de la doctrina oficial i deixen entrellucar la mestra, la qui desenvolupava la seva tasca vocacional en un microcontext de guerra i postguerra i amb habilitats deutores, en bona part, de la formació a l’Escola Normal de mestres de Girona, durant els anys de República. Explica, per exemple, com va haver d’organitzar una classe de cent nens i nenes, d’edats diferents, a Santa Eugènia, Girona, després que els bombardejos dels barcos de guerra i l’aviació nacional destruissin l’escola de Palamós, on havia estat fent classe a una escola femenina. Va aconseguir posar ordre al caos d’una aula massificada donant responsabilitats a alguns alumnes, que feien de cotutors als més petits i s’alternaven en l’escriptura d’un diari de classe, metodologies no gaire diferents de les que promou, el segle XXI, el Departament d’Educació, tot seguint les pautes del Disseny Universal per l’Aprenentatge (DUA). 

Ahir, tot conversant, el pare em recordava que la primera edició del Diccionari Pompeu Fabra que conservem, així com un petit volum de Gramàtica Catalana, de 1934, que en aquests moments tinc a les mans, són els materials que la meva àvia va adquirir a La Normal, durant la República. El títol de mestra de català, però, el va poder exercir ben poc temps, just abans i durant la guerra. Va morir l’any 1974, un any abans del dictador, sense haver pogut portar a l’aula, al llarg d’una trentena d’anys, la Gramàtica, que, sortosament, va conservar a casa. Sí que es va atrevir a compartir amb els alumnes, en canvi, unes Lectures, de Josep Pla, els darrers cursos, a Girona.

La Concepció va escriure les memòries de docència els anys cinquanta i seixanta, en ple franquisme. La llengua pròpia havia estat foragitada de la societat i, d’una manera especial i ferma, de l’educació. Perquè educar, que vol dir nodrir (Rousseau), era sinònim, llavors, sí, d’adoctrinar. I calia fer-ho, primer de tot, amb la llengua del règim.

El context sociopolític en què enceto aquest diari és el que se’n diu la desescalada, després de dos mesos de confinament per la pandèmia del Covid-19. Ensenyar la llengua pròpia continua essent un repte. Ens sumem a les traces que han deixat els qui ens han precedit en aquesta tasca, per sembrar llavors. Aquest és l’objectiu de tot mestre, fer donar fruit.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s