Més imprescindibles que mai, Francesc Foguet

Més imprescindibles que mai

Francesc Foguet

Una bona professional de la sanitat pública em confessava que no se sentia “imprescindible”, perquè, quan va haver de fer quarantena, van substituir-la per un altre equip que es va posar al timó com si res. Li vaig dir que sí que ho era, per a mi, com a pacient, perquè em tranquil·litzava trobar-la, a ella, que ja em coneix i sap –per dir-ho així– de quin mal he de morir. Em va manifestar que mai no havia patit tanta pressió com aquests darrers mesos, en què la pandèmia ha colpit tantes llars i ha causat tants danys irreparables. Quan intentava apagar un foc, se n’encenien tres més, i feina tenia a poder resoldre-ho tot, després de barallar-se amb la burocràcia. Era una situació –em comentava– de “medicina de guerra”.

Hauria hagut de dir-li que professionals vocacionals, competents i empàtics com ella humanitzen qui-sap-lo la medicina. Només el fet de saber que el teu metge o la teua infermera de capçalera et coneix una mica, que sap més o menys quin és el teu historial i que et rep amb una mínima simpatia, ja et passen la meitat dels mals. La medicina corre el risc de tecnocratizar-se tant, de confiar en excés en la medicació indiscriminada, sense tenir en compte una visió holística del cos, que pot perdre el sentit de la humanitat que, si més no des d’Hipòcrates, ha preservat amb més o menys fortuna. En tot cas, les persones no som números d’identificació a qui aplicar models estàndards de diagnosi clínica, com fan alguns programes d’ordinador –als EUA, pioners, en tenen experiència– amb resultats nefastos, encara que amb beneficis astronòmics per a les empreses farmacèutiques.

És veritat que moltes vegades el metge o la metgessa que t’atén es limita gairebé només a mirar la pantalla i no fa ni l’exploració bàsica necessària. Sense escoltar gaire el malalt, ni tan sols mirar-lo als ulls, com si amb quatre indicis apressats ja pugui fer una diagnosi i, tot seguit, receptar un gavadal de medicines –que potser arreglen un mal, però en generen un altre. Els pacients, al seu torn, volem solucions eficaces, indolores i ràpides. Ah, i que no comportin gaire feina ni responsabilitat de part nostra, com si anar al metge fos anar al mecànic. Recordo que una vegada, passejant amb el meu germà, va passar un noi corrent a tota velocitat, lleuger com una daina. “Bon dia, doctor!”, li va dir tot alegre. Vaig preguntar-li qui era aquest xicot tan simpàtic i em va respondre que era un pacient seu, que havia visitat a la consulta per raó d’una crisi de nervis. El meu germà li va recomanar que anés a córrer cada dia. La solució, en el seu cas, va ser ideal.

De vegades, els malalts no som conscients que les infermeres i els metges també necessiten parlar i ser escoltats, que són humans com nosaltres i que, sota pressió, poden cometre errors o badades –en el seu cas, perilloses o fatals. En una situació ideal, a més dels coneixements, les cures mèdiques necessiten temps, dedicació i humanitat. Un metge o una metgessa no pot atendre en una consulta o en un hospital sota la pressió del rellotge, amb un nombre de malalts altíssim al seu càrrec, sense un bon equip de suport, amb plantilles infradotades, materials insuficients o obsolets, espais poc adequats o inexistents, etcètera. No pot tampoc haver d’estar pendent de si algunes actuacions d’urgència o alguns tractaments són massa cars, com temeràriament els gerents d’alguns hospitals –amb mentalitat economicista– insisteixen cada dos per tres al seu personal, talment com si es tractés d’una empresa qualsevol. La deontologia mèdica a favor de la vida ha d’estar per sobre de l’economia.  

Malgrat les excepcions, algunes de les quals es lucren sense escrúpols amb la medicina privada, bona part dels professionals de la salut pública són altament vocacionals. Han de treballar sovint en condicions molt dures, perquè no disposen dels recursos humans i materials que caldria. No serveixen, en aquest sentit, les excuses que no hi ha diners, atès que sabem del cert que se’n gasten molts comprant armament inútil o mantenint exèrcits protofeixistes i monarquies decrèpites i sobreres, per exemple. Si abans de la pandèmia, els consultoris mèdics locals, els centres d’atenció Primària i els hospitals públics ja tenien dèficits i problemes, agreujats per la privatització de serveis i la manca de coordinació del sistema, amb la crisi sanitària que arrosseguem des de la primavera passada ençà la situació s’ha tornat encara molt més complexa i difícil. No hi valen actituds cofoies en l’àmbit de la salut. L’experiència d’aquests darrers mesos ha demostrat que el sistema sanitari català ha de millorar molt, perquè pugui atendre amb garanties.

Tal com reconeixen els tractats internacionals, de la Declaració Universal dels Drets Humans a diverses resolucions del Parlament Europeu, tot ésser humà té dret a la salut, sense distinció de raça religió, ideologia política o condició econòmica i social. No és una qüestió merament assistencial, doncs, sinó que té un abast polític, social i econòmic molt més ampli, que va des de les condicions en l’àmbit laboral a les mediambientals, bo i passant pel dret a l’habitatge, l’educació o la cultura. Són aspectes indissociables que reclamen actuacions integrals. Sense això, és difícil que puguem construir una societat democràticament justa i socialment solidària, però, encara més, és difícil que puguem sortir-nos-en, com a espècie, en un món que de moment només conduïm a l’abisme de la destrucció.

Si alguna lliçó hauríem d’aprendre d’aquesta pandèmia, com de les crisis o catàstrofes humanitàries, és que els professionals de la salut, l’educació i la cultura de l’esfera pública són imprescindibles. Més que mai. No pas en termes individuals, certament, sinó com a col·lectiu professional. Sabem que “la política és el darrer recurs de la intel·ligència” (són paraules manllevades de la novel·la La voluntad y la fortuna, de Carlos Fuentes). Sabem també que ha de ser la ciutadania la que en sigui conscient per evitar que altres facin política contra nosaltres. És imprescindible, en definitiva, que disposem d’uns serveis públics, ben equipats, ben dotats, amb professionals que tinguin una preparació i una motivació molt altes, que treballin en bones condicions, que estiguin ben remunerats i que serveixin d’exemple per a la societat. Una bona sanitat pública, com una bona educació i una bona cultura públiques, esdevé la millor garantia d’igualtat, justícia i independència, de respecte dels drets civils i polítics, de democràcia activa.

Barret Picat, núm. 244 (febrer de 2021), p. 44-45.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s