Ensenyar la llengua en temps de pandèmia, Irene Tarrés

Ara que ha arribat la calor, publiquem la segona entrada del dietari d’Irene Tarrés, professora de Llengua Catalana i Literatura a l’Educació Secundària, que fa uns mesos ja ens va fer arribar la primera entrada d’aquest interessant dietari que recull les seves experiències d’ensenyar llengua i literatura en temps de pandèmia.

ESTIU

He saludat en Joan Margarit

He saludat en Joan Margarit i la seva dona. Ens hem creuat dins el mar, nedant, jo de tornada cap a la platja de les barques i ells mar endins en direcció a la boia verda. La mare ja m’havia advertit de l’aspecte desmillorat del poeta i per això no m’ha impressionat tant veure’l més prim i més vell, amb un gorro negre que li deu tapar la calvície, segurament precipitada per una malaltia o pel seu tractament. Des de fa tres estius tinc el privilegi de mantenir-hi breus converses. En Teseu, nadó, és qui va fer d’ham del primer intercanvi. El nom mitològic que començava a configurar-li una identitat va connectar amb el món de l’escriptor.

El darrer llibre de Margarit, Per tenir casa cal guanyar la guerra, ressegueix la pròpia biografia, des de records primerencs fins a la primera joventut, amb la finalitat de desvetllar el germen de les creacions poètiques posteriors. Aquest exercici literari, que podria equiparar-se al d’un investigador acadèmic, acaba pouant una exquisida introspecció de dos camins que conflueixen: vida i poesia, com aigües subàlvies d’un terreny que, malgrat el llast àrid d’una època estassada per la guerra, conté el pòsit necessari perquè, amb la perseverança i la intel·ligència d’un llaurador de mots, s’hi erigeixi una sensibilitat peculiar.

Hi ha algunes coïncidències -no m’atreviria a dir-ne paral·lelismes- entre la infantesa de Margarit i la del meu pare, tot i la diferència generacional de tretze anys. L’un i l’altre eren fills de mestra i tots dos van viure a la Girona grisa de la postguerra, Margarit durant una breu etapa de final dels anys quaranta i el pare des del seu naixement, l’any quaranta-nou, fins que, ja casat i emmainadat, la seva feina ens va dur a Solsona. El poeta, llavors, convivia sobretot amb l’àvia i descobria l’alegria de formar-se un món propi en solitud. M’agrada especialment el passatge de Per tenir casa en què descriu la seva obsessió per una navalla que veu en un aparador i que, finalment, l’àvia deixa que se la compri per fer-la-hi tornar de seguida, esglaiada en veure aquella arma en mans d’un nen de vuit anys. «Bellesa i perill» resten, per sempre més, empeltats. La seva mare era lluny, fent de mestra, però no només per aquest motiu no en va rebre l’escalf que sí que li sabé donar l’àvia. Margarit va néixer en plena Guerra Civil i el franquisme s’havia infiltrat en les pors subtils de la seva i moltes altres cases, com la dels meus avis paterns, més preocupats per complir que per estimar sense encotillaments. Entre les parets de la majoria d’escoles la por, la repressió, l’autoritat també hi campaven; més que a aprendre s’hi anava a acatar. Tant el meu pare com Joan Margarit van desenvolupar un espai propi de lectures i curiositats pel seu compte, lluny de «l’hostilitat dels altres».

No m’atreveixo, tampoc, a establir un paral·lelisme entre aquells anys de postguerra i la pandèmia que encara estem paint i patint. Sí, però, que en rellegir ara algun fragment de la prosa de Margarit, m’ha sacsejat la manera com expressa les reticències vers l’educació reglada: per a ell «mai l’efecte alliberador del coneixement» ha estat «en els llocs on s’imparteix o es conserva» sinó «en solitari». I ho rebla amb aquesta frase contundent: «El terror em va fer gairebé autodidacte».

Entrem en una fase en què el coneixement no s’impartirà exclusivament a les escoles i instituts ni en cap lloc físic. La dispersió dels sabers als espais virtuals, a la qual ja estem avesats, accelerarà canvis metodològics als centres educatius i en l’ensenyament telemàtic. Hi haurà qui estarà més ben preparat que altres per a aquest repte. I d’aquí a uns anys, quan un dels joves d’avui arribi a la senectut, potser també pensarà i escriurà que la pandèmia el va marcar i que allò que va aprendre ho va descobrir en solitari.

.

Decidim anar-nos-en de Colera

Decidim anar-nos-en de Colera, abans del previst, per por que els rebrots del Covid-19, preocupants sobretot al Segrià i a l’Hospitalet de Llobregat, no provoquin restriccions de moviments i un nou confinament.

La mare i jo hem notat certs recels per part de la gent del poble vers els forasters, com nosaltres, una de les tristes reaccions humanes en situacions en què l’amenaça i la ignorància conflueixen i desperten por i, finalment, rebuig a l’altre.

En Joan Margarit i la seva dona també se’n van avui. «La dedicatòria del llibre és preciosa», li he dit. «En Teseu ja té el primer llibre dedicat per un escriptor. Quan sigui gran se’l llegirà». Ha somrigut, content i suposo que agraït per aquesta idea perpetuadora de les seves paraules en les noves generacions. Ens hem desitjat sort i ens hem acomiadat fins l’any que ve.

Ahir vaig saber la plaça provisional, de mitja jornada, que m’ha assignat per al curs vinent. A final de mes es coneixeran les definitives d’aquesta mena de sorteig per als interins.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s