Ensenyar la llengua en temps de pandèmia, Irene Tarrés

Ara que s’acaba el curs, publiquem la darrera entrada del dietari d’Irene Tarrés, professora de Llengua Catalana i Literatura a l’Educació Secundària, que fa uns mesos ja ens va fer arribar dues entrades d’aquest interessant dietari que recull les seves experiències d’ensenyar llengua i literatura en temps de pandèmia.

.

.

TARDOR

Tots els matins

Tots els matins engego la ràdio abans que els llums del cotxe, amb el delit d’alimentar les meves afeblides orelles amb les delicioses audicions del programa Tots els matins del món, sempre escollides amb un criteri que les agermana i comentades amb exquisidesa pels conductors del programa, Joan Vives i Ester Pinart, qui em fan descobrir compositors, instrumentistes, veus, música que m’eleven l’esperit quan despunta el dia.

Aquest matí han estat les cordes del mandolinista israelià Avi Avital interpretant Vivaldi les que em paixien l’oïda  fins a l’entrada d’Olot i em transportaven a la pel·lícula El nen salvatge (L’enfant sauvage), de Truffaut. Associo el concert per a mandolina en C Major de Vivaldi a aquesta pel·lícula (i també a Kramer contra Kramer). Recordo vagament algunes escenes de la insistent tasca pedagògica del doctor Jean Itard, interpretat pel mateix Truffaut, per educar el bon salvatge, el nen que uns caçadors troben enfilat dalt d’un arbre i a qui bategen amb el nom de Víctor, potser per lloar-ne la superació dels obstacles impensables de la naturalesa des del naixement. En una d’aquestes sessions Truffaut li posa a Víctor un diapasó a les orelles, per tal de despertar-li la sensibilitat auditiva, adormida durant els deu o onze anys que ha conviscut amb els llops. És una pel·lícula que, com totes les del director francès, toca l’ànima amb el seu realisme net d’efectismes. El nen no és sord, ha d’aprendre a escoltar, com també ha d’aprendre a parlar, a agafar la cullera i a discernir allò que és just d’allò injust.

La música que escoltem a primera hora -com les lectures- ens acompanya en diversos moments del dia. Almenys això em passa sovint, com veig que li passa, també, a en Teseu, tant si escoltem un disc de cançons infantils, l’Obladí obladà dels Beatles, la cançó que més vam ballar durant el confinament del març-abril, com les peces de Bach del llibre 1 de Suzuki, que també taral·leja de memòria. 

Aquest matí m’acompanyava la mandolina, concretament el concert en C Major de Vivaldi. Potser si hagués tingut els alumnes a classe, com és habitual, la música hagués quedat arraconada al cervell per una estona, deixant espai a les preguntes, els silencis i el xivarri dels nens i les nenes. Però eren a casa seva, confinats, i jo gairebé ni els sentia la veu, aquest cop no amortiguada per la mascareta, que podien oblidar, per fi, i mostrar així a companys i professora el seu rostre sencer, sinó per la distància i la tecnologia. Asseguda a la taula del professor, davant totes les taules i cadires buides, amb els alumnes empetitits a la pantalla, em sentia estranya. La música revenia i semblava ressonar entre les quatre parets de l’aula buida. I jo em preguntava si realment era ensenyar la llengua allò. (El treball sobre les faules, per parelles, a mig fer, l’hem hagut de postergar per la setmana que ve i hem fet, junts però cadascú sol, alguns exercicis del llibre virtual que els serviran de repàs per a l’examen, que també serà virtual).

Al migdia he tornat a fer quilòmetres aquesta vegada cap a Osona, travessant muntanyes pel túnel de Bracons, fins a Sant Hipòlit de Voltregà. Hi he anat a recollir el primer violí d’en Teseu, a casa d’un músic i luthier que es diu Rossinyol. Quan passava per la Gleva he pensat, inevitablement, en Verdaguer i el seu confinament forçat al santuari. El seu esqueixament interior. El sentiment d’injustícia expressat en prosa i en vers: l’aspra creu feta arpa veu.

No sé si hi ha paral·lelisme possible entre un confinament i l’altre, entre un mutisme i l’altre. Només són impressions d’un dia de trajectes i un recorregut interior.

.

.

HIVERN

Hem trasplantat un llimoner

Hem trasplantat un llimoner al pati. Els jardins, els patis, els balcons: espais virginals, il·lusòriament aliens a la pandèmia. Si fa un any haguéssim pogut agafar el cotxe i enfilar el turó de Can Puig per anar a comprar un plançó, potser haguéssim triat un taronger, com el del jardí de les Hespèrides de Verdaguer, per fer-nos amics de la natura vetada. Les llimones, decisió d’en Teseu, símil d’una maternitat casolana en el poema de Carner, ens regalen l’equilibri entre l’acidesa i la dolçor en la mirada que comença a albirar una nova primavera, amb reminiscències de l’onada i la desescalada de l’any passat. La Papallona s’hi vol enfilar i li tempta gratar la terra acabada d’adobar. Mentre relligo com puc una tela al voltant de les canyes de bambú, en Teseu, cofoi del seu nou paper, fa de guardià de l’arbre, però la gata troba de seguida forats per on esquitllar-se i, de nou, perillen les petites llimones verdes i les flors rosades que despunten de l’arbre jove.

És el dia de la dona treballadora. He rebut un correu de la tutora del grup a qui faig classe de Pla Lector, a més de Llengua, en el qual em fa saber que l’alumna L. ha estat guardonada amb un dels premis literaris d’Òmnium Cultural. Hi vam presentar diversos treballs de classe: poemes objecte, a l’estil de Joan Brossa; cal·ligrames, seguint els models de Papasseit i Apollinaire, i collages, després d’haver-ne vist de Herta Müller. El treball de L. és un collage titulat En una violència, i el va presentar amb el pseudònim de Dona.

En aquests temps les dones hem agafat les regnes, si no les teníem ja, per poder conciliar feina i família. Allò que en diuen vida personal, mira d’esquitllar-se com pot entre aquests dos pilars, com els passos de la Papallona enmig de les canyes de bambú. Durant el confinament dur de l’any passat les mares teletreballàvem i al mateix temps estàvem vint-i-quatre hores amb els fills; en el meu cas, no em quedava més remei que fer les classes virtuals amb en Teseu a la falda, amb tot el que això implica de vulneració de la intimitat i els drets d’imatge d’un nen de dos anys i mig. En moltes llars eren les dones les qui assumien el rol de mare-mestra i ajudaven els fills a fer els deures virtuals, mentre els homes sortien a comprar i a passejar el gos. A en Teseu i a mi ens portava la compra el tiet o el dependent del supermercat del barri; i no teníem cap bèstia que ens tragués de casa.

Ahir, diumenge, aprofitant que en Teseu s’havia quedat a dormir a casa els avis, vaig sortir a caminar de matinada, encara fosc. Em vaig creuar amb una figura masculina que corria, amb una llanterna al cap. En un primer moment se’m va afigurar com un déu grec parint Atena. Marçal estableix aquesta imatge com el principi de la falta de mare en la genealogia de dones escriptores, artistes, intel.lectuals. Fer llum, tan diferent de donar a llum. Vaig deixar enrere la llum taronja dels fanals, vaig passar per davant la caseta de fusta i em vaig anar endinsant al bosc. I si provava de córrer un tram? El batec d’ales de les merles entre la bardissa i la fressa d’altres ocells que es despertaven van quedar camuflats per la pròpia respiració i el ritme accelerat del cor. El cervell es precipitava, els pensaments se’m barrejaven. Em vaig veure a mi mateixa com una au fènix, oposada a la parella estable de les cigonyes, i em vaig afigurar tota cria nascuda de la carn i les cendres de la mare, que mor una mica en engendrar un ésser nou. No vaig trigar gaire a optar per retrobar la cadència i serenor habituals. La lentitud acompanya les dones embarassades, les que traginen un nadó i potser totes les mares, en general. El primer any de vida d’en Teseu feia quilòmetres diaris, amb ell carregat al mocador i, més endavant, a la motxilla, per calmar el seu neguit i aconseguir adormir-lo. Aquest tàndem ja no t’abandona mai més, el portes inserit al cos, al cap, com una llum que et guia i decideix per tu com has d’avançar pel camí que traceu mare i fill.

.

.

.

.

Divendres passat, mentre feia cua a la Universitat de Girona per vacunar-me, em va venir al cap aquell fragment de Sense destí, d’Imre Kertész, en què el narrador relata com els passos avancen l’un darrere l’altre sense desviar-se del carril imposat, sense qüestionar-lo. No hi ha comparació possible amb un dels episodis més terribles de la humanitat però la reflexió de Kertész s’adiu amb la desafortunada etiqueta amb què ens han convocat al professorat, juntament amb altres professionals de primera línia, per a la vacuna d’Oxford AstraZeneca, i amb l’actitud obedient amb què hem acceptat posar-nos la primera dosi d’una vacuna que ha generat certs dubtes en altres països. Les dones treballadores, essencials, continuem amb les regnes ben subjectes, perquè la parcel·la de societat de qui tenim cura no decaigui. 

No és una forma de submissió, la nostra perseverant tossuderia de ser responsables. En tot cas, hi ha una divisió de gèneres perpetuada, que costa d’esparracar. 

La presencialitat de les classes a les escoles i els instituts ens ha tornat una mica a la normalitat: el costat humà de l’educació, que cap eina virtual pot suplir, i la conciliació, que tota família necessita, però particularment les dones, que som les qui hem assumit majoritàriament la duplicitat de rols. Potser la victòria optimista del poema de L. és la perseverança a sobreviure, generació rere generació. Rebeca Solnit rebla aquest esforç per trobar i fer sentir la pròpia veu de tota dona jove amb una genial puntualització: més que sobreviure: viure.

.

.

PRIMAVERA

Les paraules ens arriben pel so

Les paraules ens arriben pel so abans que amb l’escriptura. És el primer llegat pedagògic de les mares als nadons. La repetició, l’entonació, les cançons són el bressol del dir del nen. I el so, com en la música, no existeix sinó hi ha també silenci.

Mentre els meus alumnes escoltaven «Veles e vents», al fons de la classe enfosquida, darrere els seus caps concentrats en la interpretació de Raimon, em feia conscient que aquella veu era una porta, una porta que alguns ja estaven obrint i que altres potser encara no estaven preparats per traspassar. No es tractava de comprendre, sinó d’escoltar, primer, i de sentir. M. tenia els cascos posats però estic segura que la música travessava el seu escut social.

Fa cinc anys vaig convidar Enric Casasses al primer institut on vaig fer classe, a Blanes, amb motiu de l’any Llull. El vaig tornar a convidar a Figueres fa dos cursos, quan un grup d’alumnes de primer d’ESO estaven preparant un recital musicat de poemes de Vinyoli, Anglada i Casasses, per a un festival de les comarques gironines. Ell ens en va recitar de seus, d’El nus la flor, i, com en l’altra ocasió, va captivar els joves amb la seva manera de dir i ser. 

Com que aquest any, amb la pandèmia, no ens està permès convidar escriptors ni tampoc assistir a recitals o obres de teatre, com a alternativa, als alumnes de primer els he penjat al Classroom un dels vídeos del recital que ens va oferir Casasses a la sala d’actes de l’institut de Blanes, a més del fragment del concert de Raimon al Palau de la Música el maig del 2018. En aquest vídeo s’hi veu Casasses garbellant i llegint, a l’atzar, poemes i aforismes d’una llibreta que, al final, va deixar que circulés per l’auditori, entre les mans curioses de les noies i els nois de quart. A cada pausa, mentre el poeta gira fulls de la llibreta, els alumnes no es tallen, no callen: aplaudeixen i comenten el que han sentit o han comprès i potser el que pensen que no han entès. En un dels poemes breus, titulat precisament «Comprendre», Casasses juga amb la sonoritat dels verbs veure i viure i acaba amb l’aforisme: «Tot el que és viu és veu», després del qual es fa un silenci viu, abans dels aplaudiments.

Els dies posteriors al recital de Blanes vaig demanar als alumnes de quart, de la meva tutoria, que escrivissin les impressions i sensacions del recital al blog de classe. Em va agradar poder-les-hi fer arribar a l’Enric i tancar el cercle del diàleg que havia sabut obrir aquell matí. Una alumna, que acostumava a expressar reticències vers l’estudi de la literatura, perquè es decantava per les ciències, va copsar molt bé l’experiència d’haver sentit la poesia sense haver de trobar-hi un sentit pragmàtic:

«El passat dijous vaig tenir l’oportunitat de conèixer el peculiar escriptor Enric Casasses. A primera vista, i sense enganyar-vos, sembla un home molt estrany i un xic boig (amb el bon sentit de la paraula). El seu aspecte físic era ben enigmàtic. Duia els cabells molt llargs, més llargs que jo!, i d’un color grisenc amb més d’un cabell blanc. La seva cara era arrugada i fàcil de recordar, però el que realment era inoblidable era la seva personalitat i la seva manera de recitar poemes. Quan es va presentar vaig pensar: “aquest home és ben boig”, ja que tan sols va dibuixar una casa adormida a la pissarra i va començar a recitar. Però a mesura que anava recitant poemes, escrits per ell, l’entenia cada vegada més i em semblava més interessant. Sense conèixer aquest senyor, puc dir que és un home enginyós i amb una imaginació admirable. Pel que fa als poemes, em van agradar molt. Trobo que hi havia força varietat en el seu repertori i hi podíem trobar des d’humor fins a composicions que et feien reflexionar. Sincerament estic contenta d’haver fet una activitat com aquesta, ja que normalment no en fem al centre. Espero que l’any que ve torni amb un poema inspirat en nosaltres, com ell va dir.»

Avui he deixat sobre la meva taula El nus la flor, entre altres llibres de poesia, perquè els alumnes de primer els fullegin. També els he proposat que naveguin per la pàgina de la UOC Música de poetes. L’objectiu és que triïn un poema que els agradi i en facin un dibuix, el que se’n diu poesia dibuixada. Han de gravar un vídeo del procés de dibuixar el que el poema els diu mentre la seva veu en off el recita. La veu es complementa amb el traç, silenciós. Una alumna m’ha demanat d’emportar-se a casa El nus la flor.

Vinyoli compara les paraules amb les brases. Es pot dibuixar o escriure amb un tros de carbó fred però no amb caliu. La mare sempre ha recordat com el seu padrí, carboner, agafava les brases de la llar amb les mans endurides per la feina al bosc i l’advertia que ella no ho fes, que es cremaria. Ara ella li ensenya a en Teseu a dibuixar amb carbó i ell aprèn la diferència entre fer-ho amb aquest material natural o amb altres menes de pigments. La paraula dita ve a ser un doll o un foc viu que traspassa el corrent o la flama de veu en veu, de generació en generació; s’apaga o s’asseca quan hi ha factors de poder que en forcen el silenciament. L’últim vers del poema de Vinyoli parla del temps «com un torrent silenciós»; el silenci del recolliment no és el silenci de l’emmudiment. 

El poema de Vinyoli el vaig copiar en una llibreta de fa una desena llarga d’anys, a mode d’epíleg. El tema recurrent de les primeres pàgines d’aquest dietari té a veure amb els límits entre el so i el silenci, i amb els anys vaig arribar a la idea que el silenci també és llenguatge. Les piles dels carboners de bosc eren una elaboració molt meticulosa de capes de llenya, terra, branques i fulles i, finalment, pedres, per tal que el foc no s’escampés dins l’embolcall en forma de rusc, amb una xemeneia al cim i una escala per enfilar-s’hi i poder controlar així la combustió. Un procés, que podria ser un mirall de l’escriptura, que va del crepitar de les brases al silenci del carbó vegetal.

Les persones sordes sabem que el primer que perds en perdre l’oïda no són sons sinó el silenci. En aquella època, quan escrivia a la llibreta idees sobre el so i el silenci, m’influïen especialment Brossa i Perejaume, i experimentava amb sextines, collages i esborranys per a curtmetratges que tenien lloc en cabines insonoritzades per a proves d’audiometria. També vaig copiar-hi un secret molt antic d’un llibre titulat Herbes i remeis casolans que explica la «recepta per a parlar amb un sord o confessar-lo», que consistia a posar un garrot de dos terços de llargària entre les dents del sord, per una banda, i, per l’altra a la nou del coll de qui hi sent. Un curiós diàleg ortopèdic que no obliga només a la persona amb la deficiència a posar-se una pròtesi sinó també a l’empatia de l’altre perquè faci un esforç per adaptar-s’hi. 

Avui no era festiu a Olot però sí que feien festa a l’escola d’en Teseu, a Banyoles, i a la tarda hem anat a la font de Garrabà, a buscar aigua. Ens hem enfilat fins al capdamunt del campanar de Camós. L’ha meravellat veure una campana tan grossa i hi ha fet ressonar amb els dits els cinc ritmes Suzuki. Quan baixàvem les perilloses escales de fusta ens hem adonat que no havíem llegit el nom de la campana i ha volgut tornar-hi per llegir-lo: V baixa de violí-I-C-E-N-T-A. Ara que ha après les vint-i-sis lletres de l’abecedari, les llegeix arreu on les veu.

Les meves obsessions respecte del silenci, als 31 anys, també van topar amb la metàfora de la campana. «L’oïda és una cova que rep vibracions interiors i exteriors», vaig escriure. I, jugant amb la idea dels secrets populars o antics vaig elaborar una mena de simbiosi entre les meves paraules i la imatge d’una campana «que ressona (…) per dir el pas del temps. Ser per dir.». Les veus són receptacles d’altres veus, que ens han llegat el seu ser, llocs, paraules i silencis. Perquè, paradoxalment, la mudesa també diu. La poesia de Sunyol l’entenc com l’exploració en la frontera del dir, entre l’evidència del valor de la paraula i la impossibilitat d’utilitzar-la amb certesa. La sordesa, com l’afàsia, fa evidents, des dels extrems patològics, els espais en blanc que se’ns escapen en la nostra relació quotidiana amb la realitat tangible i amb el llenguatge, que en aparença l’ordena però que no pot fer altra cosa que fragmentar-lo: V-I-C-E-N-T-A.

També en aquells anys vaig tenir l’oportunitat de veure un muntatge de Perejaume insòlit, en el qual la campana de Folgueroles ballava a la plaça major seguint la música de dos pianos de cua tocats a quatre mans. Perejaume va titular l’acció Ballar la veu. Vaig filmar la campana balladora fins que va restar muda: «si la música parés de cop, sentiríem la respiració de la paraula que calla i escolta» (Perejaume). El concert va acabar deixant el protagonisme per a la campana, que feia ressonar l’eco de les peces tocades pels pianos, callats, a les fosques.

Les tres imatges, la de Camós, el collage sobre el «Secret per a pagesos i ciutadans» i la de Folgueroles ballant la veu, se superposen en la memòria, com tres escenes, també, d’un curtmetratge. Tres llocs de la ment, on les línies temporals s’acoblen com un cabdell de fil i s’entreteixeixen seguint un patró dels paràmetres sobre el temps i l’espai personals, alhora prou atzarós per esdevenir una mena de patchwork lliure. Emili Teixidor, en La literatura i la vida, afirmava que «la literatura ens converteix en directors de les nostres pel·lícules mentals» i jo em permeto la llicència d’enllaçar les tres imatges tal com el meu fill ajunta lletres, sense arribar encara a formar una paraula, simplement per la gràcia de reconèixer-les i dir-les en veu alta. El mot, amb significat ple, podria ben ser la campana de Tarkovsky a Andréi Rubliev. En aquest meravellós llargmetratge conflueixen diversos silencis: el silenci voluntari, autoimposat, de l’artista (en la parla i en el seu art); el silenci involuntari, patològic, de la noia sorda-muda, considerada idiota, com tots els sords-muts al segle XVI (com a apunt, seguint les passes de Rebecca Solnit, m’agradaria parar atenció en el fet, no casual, que l’únic personatge femení d’un pel·lícula que gira entorn del silenci no parli i només s’expressi amb el plor, el riure i els crits); el silenciament del bufó, a qui tallen la llengua després d’haver-lo torturat, i que vindria a ser l’emmudiment del tercer estat; i, per últim, el silenci del nen, fill del constructor de campanes, qui acaba confessant el seu veritable secret al pintor, que no és l’art de fer una campana sinó el silenci del seu pare, que no l’hi va revelar mai. Cap dels personatges, ni tan sols la noia sorda-muda, és un sense llenguatge; en tot cas se’ls podria anomenar sense parla, com als nadons. El seu silenci és llenguatge perquè «tot el que és viu és veu».

.

.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s