Amb motiu de commemorar el 18 de juny el Dia Internacional per Contrarestar el Discurs d’Odi, us presentem “La rata grassa i les cotorres” del recull Fabulacions d’Elisabet Jané.
LA RATA GRASSA I LES COTORRES
un núvol que pujava com un arbre cap al cel i després es desfeia com si l’arbre es tornés ocells blancs –i de què servia ara un arbre d’ocells blancs–
Josep l. Badal, Xirp
La rata grassa ha de fugir de l’escola. El conserge l’ha perseguit amb
l’escombra de mill quan l’ha enxampada furgant en un armari de l’antiga cantina; la rata s’ha escapolit dels branquillons que la volien caçar i s’ha aixoplugat al seu amagatall. Les passes del conserge i el mànec de l’escombra han arribat davant del forat del cau i s’han deturat. Al cap d’una estona de silenci desconcertant, els perseguidors s’han acabat allunyant. La rata ha respirat alleugerida, però ha entès que ha d’abandonar casa seva. No s’endurà res. Ha tret el nas de l’amagatall. Els seus bigots no han percebut cap soroll temerari. Aleshores s’ha esmunyit cap als matolls del pati.
Fins ara se n’ha sortit airosa. La rata ha trampejat els paranys, ha evitat la quitxalla i ha esquivat l’escombra, però tan bon punt han descobert el seu cau, el més probable és que vulguin enverinar-la. S’ha acabat. Des que han fet net de la cantina per habilitar-la com a aula, l’escola ja no és un lloc segur; s’han endut les restes de menjar, han desballestat els armaris i el seu cau ha quedat exposat. Massa vigilància per tan poc aliment. Només queden els entrepans dels infants a l’hora del pati. Però el que no es mengen els coloms ho escombra el personal de la neteja i és llençat als contenidors exteriors. Massa lluny. La rata ha de buscar una altra font de sustent. Un altre refugi.
L’escola on ha viscut fins ara la rata grassa està situada al costat de l’alzinar, a tocar del camí que porta al poble, envoltada de camps de conreu, masos, granges de porcs i finques amb bestiar. La rata grassa no és una rata silvestre. Ha viscut sempre en llocs arrecerats: a les cases del poble, a l’escola… Ha viscut bé i la panxa se li ha anat fent rodona. La gent del poble és fàcil: no té gats a casa, no sempre tanca les portes, ni supervisa el clavegueram massa sovint. Tot són avantatges. Si no fos per la facilitat amb què s’utilitza el verí per als rosegadors, la rata es mouria ben poc. Amagada entre l’arboç i els baladres que rodegen el sorral del pati, la rata observa el seu voltant. Quan els marrecs hagin sortit de l’escola serà el moment d’escapolir-se sense ser vista. Cap a on? La rata té ganes d’un canvi d’aires. Si no agafa el camí del poble i travessa el bosquerol, pot arribar fins a una masia. Espai, menjar abundant, animals domesticats… Per què no? Encara que sigui una mica més lluny i hagi d’exposar-se a un viatge arriscat, una masia o una granja poden ser un bon destí, determina la rata.
Dalt de les branques dels pins, les cotorres estan de xerrameca. La rata aixeca el cap. El sol que l’enlluerna no li permet veure on es troba el niu principal, però s’adona que mentre la majoria de cotorres s’estan a les branques mitjanes o baixes, n’hi ha algunes que s’han col·locat més amunt i no paren de girar el cap d’un cantó a l’altre. Deuen ser les sentinelles, fent guàrdia, per protegir el niu dels depredadors. Totes mirem de defensar-nos de la millor manera possible, pensa la rata. Hi deu haver més d’un centenar de cotorres, al pati. Serien unes bones transportadores, si entre unes quantes l’agafessin i la deixessin prop d’una masia, continua barrinant la rata. No seria massa lluny. I així evitaria gats, gossos, teixons, guineus i porcs senglars.
La rata està determinada a parlar amb les cotorres per demanar-los el
desplaçament aeri. No sap què pot oferir-los, a canvi, però ja se li acudirà alguna cosa. Les cotorres no són massa espavilades. Una mica més que els coloms, potser, però no massa més. Les pot enganyar amb un –inexistent– botí de llavors, amb un cau secret –il·lusori–, o amb unes claus –falses– de la màquina que tala els arbres on nien… Ja ho decidirà més tard, en funció del que li diguin les cotorres.
La rata grassa s’adreça a les cotorres de les branques més baixes dels pins blancs. Algunes baixen fins la font per parlar-hi més de prop. Aprofiten per beure aigua mentre escolten la seva demanda. La rata els exposa el seu pla. Després, les cotorres tornen a enfilar-se als arbres i traslladen la conversa a les companyes. Al cap de poc, tota la comunitat de cotorres està assabentada de les necessitats de la rata grassa.
La rata sent la seva xerradissa. No s’explica com es poden entendre, parlotejant totes alhora, però al cap de poca estona, un parell de cotorres d’edat més avançada descendeixen de la palmera datilera. La rata continua amagada, esperant la seva resposta. Les portaveus li comuniquen que un grup de cotorres està d’acord a acompanyar-la en el seu trajecte. Coneixen una granja propera amb un rebost molt generós. Abans, però, els ha de fer un favor: volen que faci de mediadora en un conflicte que tenen entre elles. Els bigotis de la rata
s’aixequen en senyal de sorpresa. Això és tot?, –pensa la rata–. Sí que són simples, les cotorres! –La rata els respon que farà tot el possible per ajudar-les–. Què ha de fer?
Les cotorres li assenyalen dues brancades de dos pins diferents i li exposen la situació. Al pati hi ha dos bàndols de cotorres enfrontades. No paren d’insultar-se i molestar-se. La convivència s’ha fet insostenible. Cap dels dos bàndols vol fer el primer pas per demanar perdó a l’altre i resoldre el conflicte. Tots dos bàndols sostenen que duen la raó i que, si actuen de manera agressiva, és en defensa pròpia. Hi ha, doncs, molta mala maror entre les cotorres. Les cotorres
que voldrien una reconciliació es van quedant sense arguments: cadascuna té un greuge o té una companya amiga que n’ha sofert un. Les cotorres velles estan amoïnades. Si no saben conviure en pau, si no són una comunitat cohesionada, el dia a dia serà cada vegada més desagradable, més difícil i, fins i tot, més perillós. Les cotorres li indiquen que, ara mateix, el grupet de les cotorres que volen transportar la rata pot ser boicotejat en qualsevol moment per les de l’altre bàndol.
Pensativa, la rata grassa es grata el cap. Coi de cotorres! Ella ho tindria clar, si fos cotorra marxaria a buscar un altre pati amb els seus acòlits. Però les cotorres són territorials i cap dels dos bàndols vol abandonar el que consideren casa seva. La rata pregunta en què es diferencia una banda de l’altra. Les cotorres parlen de plomes de colors lleugerament diferents, de refilets amb accents diversos…
La rata grassa observa les cotorres dalt dels arbres. Ella no hi veu cap
diferència. Per a ella, totes són ocells amb bec i ales, de color verd lluent, que ella no pot apreciar perquè és incapaç de distingir els colors. Totes piulen igual. La rata troba que tot plegat és una ximpleria que li resta temps. Què podria proposar-los per solucionar el conflicte de manera ràpida i poder marxar de seguida? La rata grassa suggereix una lluita entre un membre de cada un dels bàndols, per veure qui surt vencedor. Les cotorres derrotades haurien de marxar o acatar les ordres de les primeres. Les cotorres velles fan que no amb el cap amb tristesa: no volen esperonar la violència entre elles; a més a més, consideren que un grup vencedor les portaria a la ruptura definitiva; no, totes les cotorres han d’adonar-se que, per molt diferents que siguin, formen part d’una gran família i han d’esforçar-se a ser tolerants i a conviure plegades.
La deliberació no sembla que s’acabi. La rata es despacienta. D’on sorgeix la baralla, quin és el motiu de la disputa?, –torna a preguntar la rata–. Les cotorres aixequen les espatlles i li responen que no ho recorden: la colònia cada vegada s’ha anat fent més gran i els arbres continuen sent els mateixos, hi ha menys espai, doncs; potser un dia una cotorra, sense voler, va trepitjar la pota a una altra, aquesta s’ho va prendre malament i li va escopir, o li va ventar una bufa, l’amiga de l’altra li va clavar una picossada, l’amiga de l’altra amiga li va arrencar
unes plomes, l’altra li va prendre les llavors de la palmera datilera… des d’aleshores, les incidències s’ha anat succeint, una rere l’altra.
La rata mira el sol que avança, implacable. Renoi de cotorres! Pensa que si el conserge se les carregués totes amb l’escombra no tindrien aquests problemes. No troba cap avantatge al fet de viure en comunitat. Es fan la vida impossible. No es fien les unes de les altres. Més els valdria que es dispersessin, cada una per la seva banda. La rata pregunta a les dues cotorres quan va ser la darrera vegada que van estar bé, totes juntes. Les cotorres dubten abans de contestar. Finalment, una li parla d’un matí que hi va haver una baralla al pati, entre dos ocells que venien de fora. Aquell dia no van haver-hi disputes entre elles. Cap de les dues cotorres, però, sembla satisfeta amb l’actitud de les companyes davant d’uns fets reprovables. La rata somriu triomfal i els diu que és tan senzill com buscar algun enemic comú per fer-se fortes i cohesionades. A l’escola hi ha conserges, hi els operaris de les grues, hi ha animals que sobrevolen el cel i volen atacar el seu niu…les cotorres han d’estar preparades i unides contra un enemic comú, pel bé de la comunitat. Quan tornin de deixar-la a ella a la masia poden pensar-hi, totes juntes, per lluitar contra depredadors i adversaris.
La font de l’escola escolta les paraules de la rata amb aflicció. La rata
s’equivoca. Li hauria agradat tant poder intervenir en la conversa! No ha après res, la rata, a l’escola? La font ha vist els alumnes jugar a bàsquet i a futbol a l’hora de l’esbarjo, els ha sentit cantar nadales, preparar coreografies per a balls conjunts, assajar obres de teatre, fer tallers de percussió i compartir reflexions, en rotllana, escoltant-se entre ells amb respecte. Per què la rata no proposa cap d’aquestes actuacions a les cotorres? No se li acut recomanar-los jugar plegades, encara que sigui a passar-se una pilota petita, feta amb el paper dels entrepans? La rata no pensa en un objectiu comú, sinó en un enemic comú.
La rata continua conversant amb les cotorres. Un enemic comú és el que ha de cohesionar les cotorres, es referma la rata. Però ja hi pensaran, els diu la rosegadora, amb pressa per marxar. La rata comença a tenir gana i l’escola és un lloc vedat. Les cotorres assenteixen. Les dues portaveus parlamenten en veu baixa i sembla que arribin a algun consens. Agraeixen els consells de la rata i li demanen que les esperi. S’enlairen pins amunt. La seva piuladissa s’escampa pel pati d’arbre en arbre. Les cotorres escolten i xerren entre elles. La rata no entén què diuen, però repeteixen el seu nom i l’assenyalen. La rata grassa està exultant. Aviat se n’anirà de l’escola per sempre.
De sobte, la cridòria s’atura. La rata aixeca els bigotis i observa les cotorres. Són dalt dels pins, callades, ben dretes, fins que una d’elles, alça el vol, tota sola, i se situa sobre els baladres. Si aixeca el cap la té a sobre, a uns pocs metres de distància en línia recta. És una de les portaveus que havia estat conversat amb ella. Aleshores, la cotorra emet un xiulet agut. De cop, les cotorres immòbils a les brancades estenen les ales, totes alhora, i comencen a descendir en picat cap als matolls. Centenars de cotorres es dirigeixen cap on és ella; els ulls rodons de la rata observen un núvol de plomes que envaeixen el cel blau i cobreixen el sol. La seva xiscladissa és ensordidora. De sobte, la rata grassa hi cau: s’ha convertit en l’enemic de les cotorres, en l’objectiu comú a abatre.
La rata ha de fugir més de pressa del que havia previst. La rata grassa no s’acomiada ni dels pins, ni dels baladres, ni de cap ésser viu de l’escola. La seva silueta negra es reflecteix per uns instants en el bassal transparent de la font. La rata grassa fuig esperitada davant l’escamot de cotorres que vol acarnissar-se amb ella. La cua rep alguna picossada de les més veloces. La rata no s’atura. La rata no mira enrere. La rata corre i corre. Quan travessa la tanca vegetal de baladres i arboç sap que, de moment, està salvada. S’encaminarà cap a la primera masia que trobi. No tornarà a confiar mai més en ningú. La rata grassa s’allunya de l’escola per sempre més.
Col·lectiu Pere Quart 