Panoràmica del català com a llengua vehicular (o un intent), Paula Alba Rodríguez Fajardo

Panoràmica del català com a llengua vehicular (o un intent)

Paula Alba Rodríguez Fajardo

 

La setmana passada es va presentar -amb molta pompa, segons diuen- el nou i molt polèmic document “El model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya”. A arrel dels debats que ha despertat, algunes veus han reivindicat la manca de dades i xifres que quantifiquin i qualifiquin l’estat de les llengües que es parlen avui al nostre sistema educatiu. Com podem crear un nou model lingüístic sense precedir-lo d’una diagnosi detallada de la situació prèvia i els reptes que tenim per endavant? La resposta és retòrica, però perquè quedi clar: si ho fem així és perquè fem les coses sense pensar-les abans, perquè som aquella mena de país que no voldríem ser.

Principalment, ens falten tres dades per fer un panorama més detallat:

  1. El nivell de llengua dels professors.
  2. El nivell de llengua oral dels alumnes (i no només de comprensió lectora i expressió escrita de les competències bàsiques).
  3. Enquestes d’ús de la llengua dels alumnes.

Molts professors tenim la sospita (fonamentada en l’experiència quotidiana) que el català no és llengua vehicular ni es promou degudament com a llengua cohesionadora, precisament en aquells centres on seria més necessària que es fes aquesta tasca. No podem tenir dades sobre això, però sí potser podem demanar una inspecció, una supervisió i, sobretot, una sensibilització i acompanyament als centres en aquest sentit.

El marc legal on ens movem és la “Llei de Normalització Lingüística” de 1998. Molts professionals de l’ensenyament sabem que s’estan incomplint algunes d’aquestes lleis o, si més no, han sorgit molts problemes a l’hora d’implementar-les. Potser la raó principal és que ha quedat obsoleta i els mateixos organismes que la van crear ho saben. La realitat lingüística que ens trobem actualment a les aules és molt més complexa que la que li va donar origen.

Així doncs, de quines dades disposem per fer una panoràmica de la situació lingüística al sistema educatiu català? És cert que hi ha l’Informe de Política lingüística del 2016, però si el que busquem són dades específiques de l’ús del català als centres educatius, ens haurem de fixar també en les Estadístiques del Departament d’Ensenyament, en els resultats de les Proves de Competències Bàsiques,  l’Informe PISA i els informes del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu.

Amb tots aquests documents podem extreure les següents conclusions:

  • A primària, i segons els últims informes, el català és l’única competència que minva els seus resultats a les proves de Competències Bàsiques. A català, passem del 76,9% de la puntuació al 2009, al 74,5% el 2015. A matemàtiques, la direcció és la contrària i, entre un i altre any, passen del 78% al 80%; en llengua anglesa, del 71,4% al 74,5% i, finalment, en llengua castellana, del 75,1% al 75,7%.
  • Pel que fa a la Secundària, els resultats són més tranquil·litzadors, ja que tant a les proves de competències bàsiques de 4t d’ESO, com a l’informe PISA, el català (o la comprensió lectora en català) obtén uns resultats bons. En concret, veiem que el català obté un 76,3% de puntuació mitjana l’any 2015, per sobre de les altres matèries avaluades.
  • Les dades de la selectivitat no són excel·lents -si més no, no tant bones com podríem esperar després de les dades de les competències bàsiques de 4t-, però són correctes: al 2016, la mitjana va ser de 6,09.

En totes les anàlisis dels informes que he anomenat més amunt, es destaca el fet que els resultats de les competències en català i castellà evolucionin d’una manera gairebé idèntica, però potser caldria anar més enllà i preguntar-se com és que passa això si, suposadament, el sistema educatiu discrimina positivament i utilitza com a llengua vehicular el català i no el castellà. Si encara així obtenen els mateixos resultats, em pregunto: no caldria fer-ho palès i destacar-ho com a argument de la situació de diglòssia? No seria millor fer aquest acte d’autoconsciència en lloc de felicitar-nos pel fet que les dues llengües evolucionin semblantment a les estadístiques?

Els gràfics també ens indiquen que els resultats de les proves encara depenen del nivell socioeconòmic dels alumnes, ja que hi ha un lligam entre els resultats baixos, els alumnes repetidors, els centres d’alta complexitat i els centres públics. És el que entre nosaltres anomenem “escoles gueto”. Però l’anàlisi de dades dels informes institucionals és curiosa, per no dir cínica, ja que parlen de “millora en l’equitat dels resultats”.

Perquè ho entenguem millor, el que aquests informes volen transmetre, és que bona part de la comunitat educativa som uns alarmistes i ens preocupem per coses que, en realitat, només són percepcions subjectives. Per això el text no relaciona els bons resultats amb la percepció que tenen els alumnes d’aquestes proves, que és àmpliament de “fàcil” o “molt fàcil” segons el mateix informe. Tampoc posa de relleu que la prova només avaluï la comprensió lectora i l’expressió escrita. I tampoc sembla un bon resultat, tenint en compte que s’exclou més del 5% de l’alumnat,: efectivament, els alumnes nouvinguts que no tenen un domini suficient de les llengües, els alumnes amb necessitats educatives especials i els alumnes amb malaltia perllongada que no poden assistir al centre, cap d’ells, no entren dins d’aquests resultats. Uns resultats que, per tant, no s’haurien de poder utilitzar per a fer generalitzacions o argumentar que no existeixen les escoles gueto.

Una reflexió que no s’atreveixen a fer aquests informes és que qualsevol problema, qualsevol desigualtat que puguem trobar en un centre d’alta complexitat, sempre serà molt més difícil de solucionar que en un centre de baixa complexitat. Així que, encara que fos cert que la diferència percentual entre els alumnes que passen la prova i els que no fos igual als centres d’alta i baixa complexitat, no hauríem de celebrar-ho com si haguéssim arribat a acomplir alguna fita, sinó més aviat com una constatació que continuem tenint els mateixos problemes de sempre a les aules.

Hi ha un altre document, que ens és interessant a l’hora d’elaborar aquesta panoràmica, i és el “Mapa del plurilingüisme a les escoles del curs 2012-2013”, elaborat per la Subdirecció General d’Inspecció Educativa. Allà s’hi mostren el percentatge d’ús de les llengües d’aprenentatge en àrees no lingüístiques que no siguin el català, ni que sigui només aquelles que els serveis educatius han registrat. Els quatre idiomes són el castellà, l’anglès (que és majoritari), el francès i l’alemany. (Per cert, no hi diu res de l’àrab del Marroc, del panjabi o de l’amazic, que són les llengües estrangeres més parlades al nostre territori). Una de les curiositats és que al Baix Llobregat, on la població és majoritàriament castellanoparlant, es reforça el castellà en un 16,9%.

Sabem que avui els alumnes estrangers representen una bona part de l’alumnat de l’escola pública i tots coneixem els fluxos migratoris dels últims anys, però també és interessant entendre alguns efectes col·laterals de la immigració, com el que explica l’Informe sobre la integració de les persones immigrades a Catalunya del 2015:

L’aturada de nous fluxos i la dinàmica demogràfica de la població estrangera signifiquen també un fort creixement de l’alumnat estranger que ha nascut a Catalunya, especialment entre els més joves. Aquest percentatge es triplica a l’ESO (del 5,6% el curs 2008-2009 al 15% el 2014-15) i a l’educació primària (del 16,2% al 55,0%), i ja és majoritari a l’educació infantil (del 49,0% al 89,0%).

També són especialment significatives les dades del percentatge d’alumnes que no obtenen el títol de graduat a 4t d’ESO, per nacionalitat, el curs 2012-13, perquè demostren que el sistema educatiu està excloent els alumnes més vulnerables: en total hi ha un 13,5% dels alumnes que no obtenen el graduat. D’aquest 13,5%, un 91,1% són alumnes immigrants. És una dada flagrant i vergonyosa que ens hauria d’escandalitzar com a societat.

La gran eina que teníem per fer front a aquestes dificultats eren les Aules d’Acollida, però des de fa tres anys (al 2015), i per decisió de la Conselleria d’Ensenyament d’Irene Rigau, s’estan tancant progressivament en favor de “una atenció més individualitzada amb unitats de suport lingüístic.” Però, com es farà aquest canvi sense una dotació econòmica important? El nou model lingüístic tampoc no preveu res en aquest sentit.

En resum: ens falten dades per poder fer una panoràmica més completa i útil; la llei de Política Lingüística ha quedat obsoleta davant d’una nova realitat lingüística molt complexa; la Institució intenta amagar la gravetat de la situació i, finalment, no podem assegurar que el català sigui la llengua vehicular a les aules de l’escola pública.

Així doncs, i per acabar, volia recordar quin és el motiu pel qual hem de denunciar i revertir aquesta situació. Òbviament, per la salut de la nostra llengua i cultura, és clar. Però, sobretot, per tal d’evitar allò que ja ha començat a passar de fa temps: el desarrelament i el no-arrelament dels alumnes que viuen al nostre territori per la cultura que, de facto, els pertany.


Aquest text és fruit de la ponència que va tenir lloc el passat 27 d’octubre en el marc del III Debat extraordinari sobre l’educació pública catalana. Segregació(ns). Tot seguit, us facilitem l’enllaç per accedir al vídeo de la intervenció: Panoràmica sociolingüística actual del català. Podeu consultar la resta d’aportacions al Debat clicant aquí.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s